Soy leyenda

Robert Neville és un científic brillant, però ni ell ni ningú podrà contenir un virus creat per l'home i que resulta ser imparable, incurable. Immune al virus, Neville és ara l’únic ser humà supervivent de la ciutat de Nova York i potser del món sencer. Però no està sol. Està envoltat dels "infectats", víctimes de la plaga que s’han convertit en éssers depredadors, els quals només poden existir en la foscor i que devoraran o infectaran a tots i tot el que es creui en el seu camí.

No sé si es considera pecat fer la crítica de "Soy leyenda" sense haver llegit el llibre de Richard Matheson en el qual es basa la pel·lícula. Sóc conscient de que no puc optar per una comparativa ni valorar si estem davant d'una bona adaptació (pel que he llegit d'altres més experts sembla que l'adaptació és més aviat lliure i molesta). La "Soy leyenda" de Will Smith és la tercera adaptació de la novel·la. La més famosa i la que més recordo és "El Último Hombre Vivo" (1971) protagonitzada per Charlton Heston. L'altra "The Last Man on Earth" (1964) va ser dirigida per Ubaldo Ragona, protagonitzada per Vincent Price i pràcticament desconeguda al nostre país. La que ara ens arriba ha estat dirigida per Francis Lawrence (director de la confusa "Constantine") i interpretada per Will Smith

Sol davant el perill.

Si una cosa està clara d'aquesta tercera adaptació del llibre és que està al servei més que absolut d'un sol home, Will Smith. Una pel·lícula per un sol actor que serveix per mostrar els registres interpretatius del noi (justets però existents) i, per suposat, els seus músculs, que per alguna cosa deu gastar hores i hores de gimnàs. Will Smith construeix un personatge mig desquiciat per la soledat en la que conviu i els remordiments d'haver sobreviscut a tots els altres. La pel·lícula després d'una desconcertant aparició d'Emma Thomsom (he de confessar que vaig arribar a pensar que m'havia equivocat de sala o de dia del passi) comença amb uns espectaculars plans generals de la ciutat de NY deserta, conquerida per cotxes aturats, vegetació i animals en llibertat.

La primera part de la pel·lícula aconsegueix el que pretén, que ens posem en el lloc del protagonista, que es pugui arribar a sentir la desesperació de viure en una ciutat tu sol sense cap ànima més excepte un gos i acabar embogint fins l'extrem de que trobar un maniquí humà a prop teu és l'únic consol que et queda per simular companyia. Després la pel·lícula és conquerida per l'acció i un cert aire de fantasmada nord-americana que tant els costa evitar. La trobada amb uns infectats virtuals, la recerca d'una cura a la malaltia (perquè Neville és militar, sensible, catxes i científic...què us penseu? què només sobreviuria un mindundi?) i un missatge final religiós que acaba d'arrodonir a la baixa el què podria haver estat bastant més que correcte.

Malgrat tot estem davant d'un film que pel seu metratge correcte, les escenes d'alta tensió finals i la simpatia que desperta Will Smith, encara que sigui en un paper més seriós dels habituals, és molt adequat per passar una estona distreta en el cinema i que passarà en un no res. Als fidels del llibre i abans de que us remogueu inquiets en els vostres seients, crec que és millor que aneu al cinema amb la idea clara de que l'adaptació del llibre ha estat d'allò més lliure.

NOTA FINAL/POSSIBLE SPOILER Perquè si està força clar que l'infectat que persegueix a Smith durant part de la pel·lícula ho fa no per venjança sinó per recuperar a la seva companya capturada no es diu res en cap moment i a sobre, s'insisteix en la no humanitat d'aquells sers?

1408

Promeses terrorífiques perdudes les de "1408" amb una primera part de la pel·lícula que genera una expectació de quedar enganxat de pur terror a la teva butaca del cinema i que al final no s'acaben complint.

Basada en un relat curt d'Stephen King, la pel·lícula explica la història d'un escèptic novel·lista de terror (John Cusack), investigador de tot allò que és paranormal i que només creu en allò que veuen els seus ulls. Després de dedicar-se a desacreditar fenòmens paranormals per tot el món, Mike comença un nou bestseller sobre hotels embruixats. Tot canviarà quan entri a l'habitació 1408 de l'Hotel Dolphin.

La història de 1408 ens sona a alguna cosa coneguda, sona a "El respandor". Què hagi el nom d'un dels mestres del terror, Stephen King, inicia les promeses terrorífiques que els fans de l'ensurt cinematogràfic desitgen. Un cop iniciada la pel·lícula un pensa que allò que li han promès s'acabarà acomplint. La part inicial de 1408 ens presenta un personatge escèptic apunt d'entrar en l'habitació 1408. Tots sabem que allà alguna cosa farà trontollar el seu escepticisme respecte a tot el que sembla paranormal. La cinta en aquests primers minuts és d'una factura perfecta i crea una tensió en l'espectador que, tot sigui dit de pas, ja està més que disposat a pasar por i a saltar del seu seient quan arribi el moment. El problema és que el moment no acaba d'arribar i ben aviat un se n'adona de que, fins i tot, ja ha passat de llarg i no el tornarà a retrobar.

John Cusack ho passa malament.

Un cop ja a l'interior de l'habitació 1408 ens trobem en que no és tant terrorífica com ens pensaven. Nosaltres, que estàvem disposats a espantar-nos per qualsevol cosa ja sigui un soroll que ve del lavabo com d'un rellotge que es posa en compte enrera en un moment determinat. Però quan més estona estem dins de l'habitació 1408 més ens avorrim amb els seus canvis de temperatura, les seves visions catastròfiques i aquell no saber si un surt o entra i per molt que ens agradi John Cusack acabem desitjant que allò s'acabi de la manera que sigui i el més ràpid possible.

Resumint un dos en un que no convenç. Una expectació que no s'acompleix i que acaba portant a la decepció. Una història curta d'Stephen King que concebuda un relat curt ha perdut l'efectivitat al convertir-la en un llarg-metratge i s'ha acabat fent pesada.

Mr. Brooks

M'agraden els psicopates cinematogràfics (remarco i matitzo, només els cinematogràfics...els reals ben lluny) i jo no m'hi hagués jugat ni un euro en un aposta sobre les capacitats de Kevin Costner per fer-ne un de creïble a la gran pantalla. Després de veure la pel·lícula he de canviar d'opinió.

Earl Brooks ho té tot: una esposa encantadora i una filla que l'adora, una excel·lent reputació en la comunitat, a més del seu propi i pròsper negoci. Tanmateix, el Sr Brooks té una doble vida que ningú no sospita. També és el cèlebre assassí en sèrie anomenat l'"Assassí de l'empremta del polze". Encara que es troba inactiu de moment, la seva compulsió patològica es veu inflamada una vegada més pel seu alter ego astut i pervers, a qui el Sr. Brooks culpa de les seves transgressions. Però el dia que cedeix s l'impuls d'assassinar una parella desprevinguda, el Sr Brooks comet el seu primer error. Una detectiu tenaç encarregada del cas tampoc no es rendirà fins que no aconsegueix atrapar-los... és la fi de l'aparentment perfecte Mr. Brooks??

Costner i el seu costat fosc.De psicokillers en el cinema en tenim per donar i vendre. El que en un temps passat era un fet insòlit i sorprenent s'ha acabat convertint en un costum que ha deixat de sorprendre i que ha acabat avorrint a més d'un. Tenim imitadors d'Hannibal Lecter a dojo i Seven va servir com a precedent d'una mena d'assassí amb tendència al joc macabre que apareix acompanyat de moviments de càmera convulsius enmig de la foscor més absoluta i entre sons grinyolencs a la que anomenen música.

Mr. Brooks és un psicopata però dels que ja no són tant habituals al cinema. Mr. Brooks podria ser cosí germà del nostre psicopata televisiu preferit; Dexter Morgan. Un assassí pel que matar és una addicció com ho és el tabac per a un fumador. Mira d'evitar-ho però un cop i un altre acaba caient en la temptació. Un psicopata net, polit, calculador, i eficaç a l'hora de dur a terme els seus assassinats amb una precissió exacte fins a l'infinitèssim detall.

El costat fosc del Mr. Brooks té rostre i no és el de Kevin Costner, sinó el de William Hurt i les escenes en que coincideixen aquests actors ens donen uns diàlegs pròpis de la comèdia negra amb un tó irònic i sardònic que malgrat que parlin de crims un no pot evitar somriure.

Bé, estic dient un munt de coses noves però no tot és perfecte. La història la compliquen innecessariament per molt que tinguin prou gràcia per resoldreu tot al final. A més de Mr Brooks, les seves pecularietats i els problemes que se li generen per culpa d'una errada en un crim, ens trobem una poli encarnada per Demi Moore (una mica sobrepassada en el paper de la "tia" més dura de la comissaria) amb els seus problemes personals i per acabar d'arrodonir la filla de Brooks també amb problemes paral·lels. Tanta ramificació, que repeteixo acaba convergint al final, despista i en algun moment esgota.

Resumint un bon film amb psicopata com a protagonista sense marejos de càmera ni mals de caps per músiques desafinades amb un Kevin Costner que, per un cop, està mesurat i correcte en un paper i amb un William Hurt amb qui forma una parella còmica sinistre.

PRECS I SÚPLIQUES: Demanaria i, fins i tot, suplicaria a directors, guionistes i altres responsables que s'oblidin d'un cop d'aquest costum ja massa habitual d'acabar tota pel·lícula amb un ensurt sorpresa. Ja no fan gràcia, ja no són sorpresa, ja cansen i sobretot, molesta.

Elizabeth: La edad de oro

Fa quasi deu anys, el director Shekhar Kapur va sorprendre al món amb una història sobre la reina Elizabeth d'Anglaterra que ens acostava a la vulnerabilitat dels anys joves de la monarca amb una presentació tècnica moderna, brillant i colorista. Ara, una dècada més tard, reprèn el personatge en la seva edat adulta per presentar-nos-la en una suposada Era d'Or que es queda en llautó.

Una de les pitjors coses que et poden passar quan vas al cinema és que t'hagis fet un munt d'expectatives sobre una pel.lícula que tenies moltes ganes de veure, i que té tots els elements per estar a l'alçada de l'esperat, però surtis totalment decebut després d'haver-te mirat el rellotge unes quantes vegades. I és cert que a vegades no es pot acusar a ningú que no sigui un mateix d'haver-se format falses esperances. Però aquest no és el cas, perquè des del trailer al propi plantejament del film se'ns promet un climax que acaba resolt de la manera més decebedora.

Elizabeth: La edad de Oro, reprén el personatge de la primera entrega al 1585, quan ja porta uns anys en el tron i començava a forjar-se la llegenda d'aquesta reina que encara avui desperta fascinació i admiració. En el moment en què ha de fer front a la traició de la seva cosina Maria Estuard i a l'intent dels espanyols per envaïr Anglaterra, arriba a la seva cort el capità Walter Raleigh. Tot i l'atracció que la reina sent per ell, no es permet mantenir-hi una relació i ho farà a través de la seva dama de companyia.

Els punts a favor d'aquesta Elizabeth són els que arrossega de la primera part, una magnífica Cate Blanchett que dota al seu personatge del caràcter i la presència que requereix, una posada en escena preciosista i un vestuari magnífic. La resta del repartiment també està a l'alçada, amb noms com Geoffrey Rush, Clive Owen o Samantha Morton (deixo a banda Jordi Mollà que composa una molt discutible per no dir vergonyosa versió del rei Felip II).

El què falla doncs, és la història. La sinòpsi ja deixa entreveure els molts temes que intenta tocar la pel.lícula i que al final resulten en una amalgama que no acaba de cuallar. Deixant de banda la rigurositat històrica del film o les llicències que s'hagi pogut prendre el director, el cert és que el personatge i el passatge històric donaven de sí per una història grandiosa que aquí queda reduïda a una pobra barreja de culebrot, unes quantes intrigues mal resoltes i un final que intenta aportar una mica d'acció per deixar l'espectador amb la sensació que essent com és ni tan sols calia posar-li.

I no és que un esperi coses que no li hagin promès, sino que el propi títol 'La edad de Oro' no es justifica en cap moment del metratge. La pretensió manifesta de Kapur de centrar-se en l'aspecte més humà i vulnerable de la reina es materialitza en un comportament histriònic causat per un triangle amorós sense cap profunditat que no quadra amb la fortalesa i el carisma del personatge d'Elizabeth. I l'ombra d'una guerra que planeja per tot el nus del film acaba desembocant en un desenllaç desinflat que només serviria perquè a l'Armada Invencible espanyola li haguessin de canviar el nom de tant ràpid com s'enfonsa. Amb ella, per desgràcia, naufraguen tot el cor i tota l'èpica que aquesta pel.lícula podria haver tingut.

Shoot'em up

Si sou membres d'algun grup antiviolència i contraris a l'ús indiscriminat de les armes de foc en el cinema absteniu-vos de trepitjar cap sala on es projecti "Shoot'em up". La pel·lícula és una orgia de trets i acció sense aturador.

Des del primer segon de pel·lícula (el logo de la companyia New Line Cinema ja es crea a trets) fins a l'instant final la pel·lícula de Michael Davis és un seguit d'escenes d'acció i enfrontaments a trets com si d'un circ es tractés amb un "més difícil encara" increcendo. Qualsevol diana impossible és encertada per un tret certé d'Smith. Qualsevol situació 1 a 10000 on Smith està clarament en desavantatge serà vençuda sense cap dubte. I tot això amb una criatura resistent i a prova de cops a braços.

De què va? Doncs el Sr. Smith protagonista del film és un tipus dur i malhumorat que enmig d'un tiroteig ajuda a néixer un nen. Aviat descobreix que la criatura és el blanc d'un equip de misteriosos atacants enviats per Hertz. Des d'aleshores Smith es converteix en el protector del bebé i juntament amb DQ, una prostituta, es posarà a investigar perquè volen veure mort al nen.

"Shoot'em up" és una fantasmada ja us ho dic ara. Una pel·lícula premeditadament exagerada, excessiva, increïble i petarda al mateix temps que divertida i distreta.

Analitzada més a fons, la pel·lícula no se salvaria de la crema de certa crítica més exigent que la de la recerca d'un simple divertimento perquè nila història central no és massa original i el guió es fàcilment previsible i pla. Tampoc no busqueu justificacions als personatges perquè l'únic que coneixereu d'ells serà el que es veu en aquell moment en la pantalla i poca cosa més se sabrà. Smith (Clive Owen) és com una mena de "barrufet rondinaire" que comenta a tort i dret allò que considera més odiós (per cert, em solidaritzo amb el seu odi als que no són capaços de posar un intermitent per canviar de carril) i de la mateixa manera que no sabrem perquè rondina tant tampoc sabrem perquè decideix salvar aquella criatura peti qui peti. Com a contrincant Hertz (Paul Giamatti), un homenet que semblaria qualsevol cosa excepte un assassí a sou. Despistat, poca cosa, molest quan no se surt amb la seva, clarivident a l'hora de la recerca de pistes d'Smith i amb una aparent vida normal fora dels horaris de feina acaba caient bé perquè en el fons és un nen a qui han pres el seu regal.

No hi busqueu lògiques. No busqueu guions rodons. Somrigueu davant les fantasmades que una rera l'altra apareixen en pantalla (fins i tot en l'escena de sexe entre l'explosiva Bellucci i el sexy Owen). Gaudiu de la pel·lícula com quan us feia gràcia que al pobre "coyote" li caigués un roc al cap per culpa del "Correcaminos bip, bip" i acabés fet una coca.Us asseguro que com a mínim ja no tornareu a veure les pastanagues com una hortalissa qualsevol.

Adiós pequeña. adiós

Ja abans que el cas de Madeleine McCaan es fes omnipresent als mitjans de comunicació, l'actor Ben Affleck va escollir una trama sobre la desaparició d'una nena per fer el seu debut com a director. Un tema que fa molt de temps ha servit de base a innumerables telefilms de sobretaula carregats de tòpics però que aquí suposa el punt de partida d'un film interessant i reflexiu que fa que observem amb interès els passos d'Affleck darrera la càmera fins i tot els qui no el suportem com a actor.

Una dada clau de 'Adiós pequeña, adiós' és que es basa en un llibre homònim de Dennis Lehane, qui també és l'autor de Mystic River. I tot i que evidentment a Ben Affleck li falta molt de camí per ser Clint Eastwood, el seu film comparteix amb aquell un cert to i tarannà, un basar-se en els personatges i en els seus dilemes morals que travessen la pantalla fins a l'espectador.

La història comença a Dorchester, un suburbi de Boston ple de petites tragèdies familiars i desesperança però amb un caràcter propi i autoprotector. Allà és segrestada la petita Amanda, filla d'una drogadicta que no demostra gran preocupació per la pèrdua de la petita. Els tiets d'Amanda contracten els serveis de Patrick i Angie, una parella de detectius criats al barri que pel seu coneixement de l'entorn podria arribar més lluny que la policia en la resolució del cas.

A partir d'aquí, tot i que la investigació policial que segueix actúa com a motor per fer avançar el film, aquest planteja aspectes que van molt més enllà. En primer lloc ens presenta pincellades d'una comunitat que el director coneix bé. Criat a Cambridge, Affleck torna a treure partit com ho va fer en el guió de El indomable Will Hunting usant la vida dels suburbis de Boston per mostrar que just al costat de les grans ciutats, els seus parcs i les seves universitats hi ha zones on els somnis no es compleixen i la supervivència passa per camins més foscos que poden portar a una realitat desagradable de la que no aparta la mirada.

En segon lloc i més important, Adiós pequeña adiós no cau en cap dels tòpics sobre nena segrestada, mare plorosa, moviment ciutadà, mitjans de comunicació preocupats i resolució del segrest amb final feliç. Adiós pequeña adiós és una emotiva passejada pels grisos de la vida, la zona difusa entre el correcte i l'incorrecte, els dilemes morals i les conseqüències de les decisions que es prenen. Els seus personatges són complexes i plens de dubtes ètics que expressen obertament fent participar l'espectador de tot allò que es planteja a la pantalla.

I al capdavant d'aquest plantejament, als crèdits apareix un altre Affleck que també brilla amb llum pròpia. El germà petit del director, Casey, interpreta de manera efectiva al detectiu protagonista medint-se amb solvència amb veterans com Morgan Freeman i Ed Harris.

A "Adiós pequeña adiós" se li poden fer alguns retrets com un excés explicatiu d'algunes parts del desenllaç o certa lentitud en la part central. Però en conjunt resulta una pel.lícula molt lloable i que em fa desitjar que Ben Affleck decideixi quedar-se darrera la càmera oferint-nos més regals com aquest.

53 días de invierno

Un vespre plujós, tres persones esperen un autobús a la mateix parada i presencien l'abandonament d'un gos. A partir d'aleshores es separen, cadascun segueix el seu camí. I les seves vides paraleles, al llarg de 53 dies d'hivern transcorren de manera entrelligada davant de la càmera de Judith Colell.

La realitzadora catalana porta a la gran pantalla la seva particular narració de vides creuades. I es serveix d'un fet casual com la coincidència en un punt determinat de la ciutat i l'abandonament d'un animal per retratar de manera sensible, realista i emotiva les vides d'unes persones que bé podrien ser les de qualsevol amb qui compartim l'autobús cada dia.

Els protagonistes que ha escollit la guionista Gemma Ventura per teixir aquesta trama són dues dones i un home que passen per un moment crític en les seves vides. Mila és una mestra que torna a les aules després d'haver estat agredida per un alumne. Valeria és una estudiant de violonchel que es troba enmig d'una complicada relació entre els seus pares i que manté un afer amb el seu professor de música. I Celso és un guarda jurat que es queda sense feina just quan la seva dona li dóna la noticia que està embarassada de bessons.

Les seves històries particulars, que n'aniran desvetllant d'altres relacionades, serveixen de base a Colell per exposar la fragilitat humana, la soledat i la manera com afrontem les nostres pors. Tres microcosmos que exemplifiquen una societat que tendeix massa a l'individualisme i la frenètica i materialista búsqueda de l'èxit, deixant de banda detalls i sentiments que aquesta història reivindica des de la seva modèstia.

Són només tres exemples, però prou variats i ben entrelligats al llarg de la pel.lícula com per conformar una mostra de cinema social que transmet el seu missatge sense doctrines ni lliçons. Amb una posada en escena elegant i un ritme pausat però que no allarga el metratge en excés (90 minuts), 53 días de invierno resulta efectiva per la seva falta de pretensions i artificis; tant sencilla i complicada com la vida mateixa.

En un film de personatges com aquest, els actors protagonistes tenen la clau de la seva credibilitat. I en aquest cas cal destacar les bones interpretacions, sobretot de les actrius Mercedes Sampietro, Aina Clotet i Silvia Munt, i la de l'actor Alex Brendemühl.
Realment és una llàstima que aquesta pel.lícula que ja vam poder veure fa dues edicions del Festival de San Sebastián i que s'ha passejat per certamens de tot el món hagi trigat tant a arribar a les nostres cartelleres.

Joshua (el hijo del mal)

Els Cairn, una família respectable i benestant de Nova York, són dignes d’enveja: ell treballa a Wall Street, ella acaba de ser mare per segona vegada, i el primer fill de la parella, el superdotat Joshua, és un virtuós del piano. L’ampliació de la família, però, provocarà un cert desgavell: mentre la petita acabada d'arribar passa de ser un àngel a plorar sense parar, el fill gran demostrarà que hi ha nens que no semblen d'aquest món. Drama familiar disfressat de pel·lícula de terror o viceversa?.

El cinema està plé d'aquestes criatures innocents en aparença que acaben amagant una maldat que cap adult sap com solucionar o acabar. Tots en vist un munt de pel·lícules que van des de "La semilla del diablo", passant per "La profecia" i acabant per "L'exorcista" amb nens com a centre del mal. Valer-se d'una criatura per provocar angoixa, terror i esgarrifances als espectadors que es miren una pel·lícula és un tret segur de que qualsevol cosa que faci aquell nen tindrà un impacte més fort que si ho fes qualsevol adult.

Joshua, l'adorable nen d'aquesta pel·lícula entra dins d'aquesta categoria de petits monstres que de tant en tant apareixen en la gran pantalla. Un nen que ja se sap diferent quan pregunta als seus pares "Creieu que sóc raro?" i sí, certament la criatureta ho és. Quan apareix per casa seva un nou membre de la família, un bebè adorable, que li pren l'atenció que necessita Joshua comença a fer coses rares i secretes que acabaran provocant un cataclisme familiar de dificil solució. Només el seu pare interpretat per Sam Rockwell s'adonarà que el seu Joshua no només és estrany sinó que no té aturador a l'hora d'aconseguir el que vol i el que vol no se sabrà fins al final de tot.

El que diferencia Joshua de les altres pel·lícules que he anomenat al principi és que si en aquelles el nen era dolent per influència d'alguna entitat demoniaca, aquí ens trobem davant d'un cas més pertorbador i és que Joshua carrega al seu interior la llavor d'un psicopata futur. Un Hannibal Lecter en potència fred i calculador a l'hora de mirar aconseguir els seus propòsits.

La pel·lícula es pot considerar inquietant en cert moments sense arribar a l'ensurt, però li costa implicar a l'espectador. És d'aquelles pel·lícules que quan un les ha de comentar o criticar com en aquest cas, no sap massa bé que dir perquè tot és correcte estrictament parlant: bona imatge, bones interpretacions (Sam Rockwell va ser premiat pel seu paper de pare patidor al recent Festival de Sitges 2007), un guió ajustat amb un únic però final i una realització que sap que mostra i com ho mostra.

Però malgrat la correcció la pel·lícula deixa gust a poc, a poc ensurt, a poca por, a poca inquietut. Quan un va al cinema a veure aquest tipus de pel·lícula vol que el facin estremir pensant en que passaria si fos ell el que es trobés en aquella situació. "Joshua" deixa a l'espectador, com això, només un espectador més que s'ho mira des de fora sense ficar-lo a dins de la trama i això és el pitjor que pot passar, perquè les millors pel·lícules no es veuen, es viuen.

La joven Jane Austen

El fans de les novel·les de Jane Austen, de les adaptacions cinematogràfiques de les seves obres, de les pel·lícules ambientades a l'Anglaterra victoriana i del cinema d' amors complicats i dificils esteu de sort, "La joven Jane Austen" és una pel·lícula feta a la vostra mida.

Jane Austen va ser la setena dels vuit fills del reverend George Austen i de la seva dona, Cassandra Leigh. Va néixer el 16 de desembre de 1775 a la rectoria de Steventon, a Hampshire, on va passar els primers 25 anys de la seva vida. La seva educació oficial va acabar quan se'n va anar de l'Abbey School, a Reading, després d'un any i mig, just abans de complir els onze anys. Per aquella època va començar a escriure el que el seu pare va descriure com «contes amb un estil totalment nou». Als 18 o 19 anys va escriure la seva primera novel·la, “Elinor and Marianne”. Després es va enamorar.

La imatge que teníem fins ara de Jane Austen era la d’una vella escriptora conca sense experiència romàntica alguna però que, en canvi, els viuria en la seva imaginació creant històries d'amor universals en els seus llibres que han traspassat els segles i les modes. Fa quatre anys, el biògraf Jon Spence va publicar "Becoming Jane Austen". El llibre va donar a conèixer la història d’amor que va viure en 1795 una jove Jane i l'irlandès Tom Leffroy durant el temps que aquest va passar en Hampshire, el comtat natal de Jane. Aquest és el punt de partida de "La jove Jane Austen", dirigida per Julian Jarrold i protagonitzada per Anne Hathaway i James McAvoy. Aquesta trobada entre Austen i Leffroy va ser l'espurna que va encendre a l'escriptora madura que la va fer famosa ja que just després va publicar tres de les seves grans novel·les: "Orgullo y prejudicio", "Sentido y sensibilidad"; i "La Abadia de Northanger'".

“La joven Jane Austen” és, sense cap mena de dubte, una pel·lícula femenina sense que això hagi d’allunyar als espectadors masculins d’anar-la a veure al cinema si els ve de gust. També és una pel·lícula que agradarà especialment als fans de pel·lícules com “Orgullo y perjuicio”, “Sentido y sensibilidad”, i totes aquestes adaptacions cinematogràfiques en que s’han convertit les novel·les de Jane Austen. De fet un dels problemes d'aquest film és que un no sap massa si està al davant de la vida de Jane Austen o si és un poti-poti de totes les pel·lícules fetes fins ara i acaba esperant que aparegui Emma Thompson d’un moment a l’altre per allí.

“La joven Jane Austen” és cinema romàntic d’època amb amors plens de problemes i dificultats amb un cert ritme irregular que combina fragments força intensos amb d’altres et poden fer remoure inquiet a la butaca amb el desig que allò avanci d’una vegada.Interpretada amb correcció i sense acabant odiant-la per Anne Hathaway, la nord-americana “Princesa por sorpresa”, destacar l’encert de que el personatge masculí no estigui encarnat pels de sempre (digueu-li Colin Firth o digueu-li Hugh Grant) sinó per James McAvoy que sap construir un irlandès desvergonyit i encantador que sedueix fàcilment a la pantalla i que ens fa entendre perfectament que la jove Jane Austen acabés en els seus braços.

Ja sabeu si en cas de tenir una màquina del temps, esteu més que segurs que l’època victoriana anglesa seria la que triaríeu per fer un primer viatge (de fet ja teniu el vestit per si mai heu de fer-ho), no hi ha llibre de Jane Austen que no us hàgiu llegit més d’un cop i si sabeu quantes adaptacions hi ha fetes de “Orgullo y perjuicio” tant les televisives com les cinematogràfiques i les heu vist totes, aquesta és, sense cap mena de dubte, la vostra pel·lícula.

Un corazón invencible

La imparcialitat documental portada al cinema és una arma de doble fil. El sol fet de traslladar una història a la gran pantalla ja suposa una certa declaració d'intencions. Però el fer-ho sense el més mínim dramatisme ni tendenciositat, per una banda transpira honestedat i per l'altre corre el risc de no conmoure ni enganxar a qui no li interessi el fet que les imatges il.lustren. A Michael Winterbottom li ha quedat un film tant absolutament asèptic que deixa completament en mans de cada espectador el missatge que en vulgui treure, l'interès que li pugui generar i les emocions que li despertin.

Després dels atacs del 11-S, Danny Pearl i la seva dona Mariane, periodistes els dos, van viatjar a Karachi per investigar pel Wall Street Journal. Abans de tornar cap a casa, ja que ella estava embarassada, Danny va concertar una entrevista amb un dels líders religiosos de la regió tot seguint la pista del terrorista Richard Reid. Però la cita va resultar ser una trampa i Danny Pearl fou segrestat i executat dies després. Mariane va escriure un llibre sobre aquells dies per tal de superar-ho i que el seu fill conegués la història. Llibre que ara serveix de base a aquesta pel.lícula.

A Un corazón invencible, Michael Winterbottom, per encàrrec de Brad Pitt i amb el beneplàcit de la pròpia Mariane, retrata la tensió viscuda en aquelles setmanes entre el segrest de Danny i la noticia de la seva mort. I l'elecció del director s'endevina gens casual, ja que ens serveix un plat cru, sense cuinar ni amanir i molt allunyat de qualsevol drama de segrestos produit a Hollywood.
El què realitza Winterbottom no és un documental ple de dades sobre la realitat social de Pakistan, les faccions que hi operen o les implicacions del 11 de setembre en la organització geo-política de la regió. Tampoc un guió que es recolzi en la força de la intriga. El film és pràcticament només una finestra oberta a la casa que serví de base d'operacions durant la búsqueda de Danny, un homenatge a l'amor de la parella i un tribut al periodisme d'investigació. Aquests i valors com l'enteniment entre cultures i la búsqueda de la raó en un món embogit són els missatges últims que la història vol inculcar subtilment, més enllà del cas concret de Pearl que, com l'epileg ens recorda, per desagràcia fou un de tants.

El metode escollit és la presentació d'un esdevenir de flashos, a vegades massa fragmentat, que renuncien als clàssics recursos per construir una història dramàtica. I així, Winterbottom es juga tota la càrrega emocional del film a una carta despullada de qualsevol sensacionalisme, crescendos musicals o imatges sanguinaries. El problema és que tothom al pati de butaques sap quin és el desenllaç així que no seran ni la intriga ni el misteri el què ens enganxi a la història sino la simple elecció de si ens interessa veure com era Danny Pearl i l'espera que es va viure fins a un tràgic final que no té res a veure amb heroiques històries de rescats.

L'altra carta que juga Un corazón invencible és la interpretació d'Angelina Jolie, protagonista absoluta del drama (imprescindible veure-la en versió original ja que en la versió doblada haureu de patir un d'aquells horribles accents de 'espanyola parlant francès' que resten punts al personatge). Com el plantejament, la seva és una actuació sense emoció ni llàgrimes més enllà de l'escena que reflexa la seva devastació en conèixer la mort de Danny. Sovint és difícil jutjar la qualitat d'una interpretació quan aquesta es basa en fer-nos oblidar que s'està interpretant un personatge. Les reaccions de la protagonista són tant controlades i desdramatitzades que hi haurà qui les pugui jutjar de falses.

I de nou això suposa una via de doble sentit. Les imatges i l'esdevenir de la història ens situen al costat de Mariane, pràcticament com si estiguessim a la mateixa habitació mentre espera noticies de Danny. Però no serà ella qui exterioritzi com se sent ni ens composi el retrat d'una dona plorosa i destrossada. Perquè si realment les vivències de Mariane durant aquells dies són tal com es mostren al film, i no tinc pas motius per dubtar-ho, la seva foto es mereixeria constar als diccionaris al costat de la paraula templança. Ella manté la compostura durant la llarga espera, havent de bregar amb agents del FBI, amb les autoritats del Pakistan, amb els caps del Wall Street Journal i amb la familia de Danny. Intenta mantenir l'esperança quan tothom a la platea sap que no n'hauria de tenir cap. Les emocions les haurem de sentir nosaltres per ella.

La Jungla 4.0

Quan els herois d'acció van entrant en una certa edat, tenen dues opcions o es cusen uns quants pèls a les entrades, s'estiren la cara i intenten córrer com quan eren adolescents (Nicolas Cage, fes un pensament) o recórren al sentit de l'humor i treuen tot el suc al seu propi anacronisme. Afortunadament Bruce Willis opta pel segon i el seu John McLane torna tant macarra com sempre, sense renunciar a l'acció en una nova entrega de la saga Die Hard (a qui carai se li va acudir traduir això com La Jungla amb el què es perd la gràcia dels jocs de paraules dels títols originals?)

Amb el seu paper de David Addison a Luz de Luna, el Joe Hallenbeck de El último Boy Scoutt i per suposat el John McLane de La jungla de Cristal, Bruce Willis ha creat tota una franquicia de personatges perdedors, sarcàstics i contra qualsevol compromís laboral o familiar que tot i així resulten entranyables i es guanyen la simpatia del públic com a antiherois amb un sentit de l'humor a prova de bales.

I d'entre tots ells el que trobavem més a faltar era McLane a qui, encara que sembli mentida, feia ja 12 anys que no veiem a la gran pantalla. Len Wiseman (Underworld) pren el relleu de John McTiernan i Renny Harlin per oferir-nos aquesta quarta entrega, una digna part de la saga, recuperant tot el que ja va convertir les tres anteriors en un èxit:

Primer, acció. Però acció no accelerada fins al punt de marejar l'espectador ni saturada d'efectes digitals, sinó trepidant però en dosis digeribles. Com a bona pel.lícula d'acció la majoria de situacions es resolen de manera increible, però les explosions, lluites i persecucions de La Jungla segueixen destilant una genuitat que no tenen altres films que cedeixen tot el protagonisme als retocs digitals.

Segon, el dolent que arruinarà el dia al protagonista. En aquest cas, un equip liderat per Thomas Gabriel (Timothy Olyphant) i la seva companya (Maggie Q), que intenten demostrar que és possible colapsar tota la defensa i l'economia dels Estats Units utilitzant mitjans electrònics i informàtics (el que s'anomena una "liquidació total"). És potser el punt més fluix de la trama ja que en cap moment aconsegueix que oblidem els magnífics malvats de les altres Jungla, sobretot el d'Alan Rickman a la primera.

I tercer, McLane. Que torna divorciat, amb problemes amb la seva filla i exhibint tota la seva xuleria, i galeria d'insults, malediccions i bromes dolentes, però que està disposat a salvar la situació al seu pesar. No importa quans antiherois similars s'hagin volgut crear en aquests anys, Willis segueix essent el mestre d'aquest tipus de funcions fins al punt que un té la sensació que ni tan sols li cal cap esforç per posar-se a la pell d'aquest personatge. Capaç d'entomar trets, pallisses, caigudes i cops emocionals amb un somriure, l'únic que se li equipara es diu Jack Bauer i transita per la petita pantalla.

Ara, sabiament, els guionistes han aprofitat el fet de que l'agent ja porta molts anys a les espatlles i és un heroi desfassat a molts nivells, per convertir-lo en el blanc de tot tipus de bromes. Aquí McLane compta amb un company de viatge, el jove hacker Matt Farrell (Justin Long) a qui ha de protegir i que està molt més acord amb els temps que corren. Els dos formaran un bon equilibri però McLane demostra que qui riu últim riu millor i que els mètodes de la vella escola al final són els més efectius per arreglar la situació.

La combinació de tot plegat torna a aconseguir un bon cóctel d'explosions i acudits de manera que, tot i que la història de fons no és la millor de la saga, coloca aquesta entrega com a digna part de la sèrie que representa.

Sympathy For Lady Vengeance

Geum-ja ha pagat amb tretze anys de presó el segrest i l’assassinat d’un nen. En el seu moment, el crim havia provocat una gran commoció pública, tant per la brutalitat dels fets com per l’edat de l’acusada, vint anys. Geum-ja ha complert la condemna i al cap només hi té una cosa: venjança. La culpabilitat o no de la protagonista i l’origen de la seva rancúnia són dos dels elements que integren la trama de l’última entrega de la trilogia de la venjança.

Hi ha qui fa trilogies galàctiques, Park Chan-wook en fa sobre la venjança. Va començar al 2002 amb Symphathy for Mr. Vengeance. Després vindria la impactant Old Boy i ara ens completa la trilogia sobre la venjança triant una dona, per primer cop, com a arma venjadora amb Symphathy For Lady Vengeance.

El primer capítol de la trilogia era un relat cru i fosc amb tres protagonistes: un sord-mud, la seva germana i un pare venjatiu. Old Boy ens portava la història d’un home que un bon dia és empresonat fent-li perdre la seva vida i la seva vida, i que un cop alliberat només té un únic desig, trobar els culpables i, per suposat, venjar-se. Va ser un èxit de taquilla i de crítica i la merescuda guanyadora del Festival de Sitges de l’any 2004.

Ara amb retard ens arriba l’última de la trilogia, Symphathy For Lady Vengeance. Presentada al Festival de Sitges del 2005 i no estrenada a les sales comercials fins dos anys més tard. L’única de les tres protagonitzada per una dona. Perquè la venjança és brutal i despietada, però també pot ser dolça, suau i seductora com ho és Geum-ja.La pel·lícula és una barrejada de gèneres. Park combina el cinema de presons, amb la comèdia més negra i el cinema de venjança amb mà de mestre.Tres colors dominen la pel·lícula: el vermell, el verd i el blanc. Vermell de la venjança i el de l’ombra d’ulls que Geum-ja duu com a maquillatge fins a completar la seva venjança. El verd de l’esperança. El blanc de la puresa i de la redempció dels pecats. Tots tres colors tenen un progressió important a la pel·lícula fins que al final domina el blanc de la neu i el de la filla recuperada.

Un guió ben estructurat, ben narrat, amb alguna sorpresa que l’espectador no s’espera. Park mostra angles capriciosos, i combina la violència amb dosis d’humor i, fins i tot, un punt de sentimentalisme. Una pel·lícula visualment bella des dels títols de crèdit fins a l’últim floc de neu que hi cau. Potser perquè és una dona la que es venja, encara que hi ha escenes violentes, no en mostra tantes com havia fet a Old Boy, una pel·lícula molt més brutal però també molt més impactant que aquesta última.

Destacar l’actriu Lee Yeong-ae (Lee Geum-ja), que porta el pes de tota la pel·lícula de manera espectacular construint un personatge amb l’aspecte d’un àngel però implacable amb la seva venjança.

Un final digne i estèticament elegant per a una trilogia brutal que ningú no s'ha de perdre.

Los lios de Gray

No us deixeu enganyar “Los lios de Gray” és una d’aquelles comèdies romanticones típiques, tòpiques, previsibles i de tota la vida per molt que us la vulguin vendre com una cosa moderna, transgressora i diferent a tot el que heu vist fins ara.

Superar els 10 minuts inicials no us serà gens fàcil...per mi no va ser-ho. Després del ball meravellós de la parella, la carrera encantadora pel park entre la parella i la parella estupenda en ella mateixa si no heu tingut una pujada de sucre que us faci anar a petar a urgències rebreu una petita sorpresa argumental que us donarà unes expectatives que finalment no seran complertes.

Com que no puc fer la crítica sense spoilerjar una mica, aquí va: avís POSSIBLES SPOILERS. La parella en si no és una parella realment sinó que són germans però tant units que tothom pensa que són parella. No, no penseu que el tema és incestuós, això seria com a mínim morbós i excitant i sento dir-vos que aquesta pel·lícula excepte pel morbo que pot provocar petó lèsbic existent en alguns no té res d’excitant. Els germans com a resultat de que tothom els vegi com parella decideixen que han d’augmentar la seva vida social i buscar alguna altra companyia que no sigui de la família. Un dia de passeig pel parc el germà (Tom Cavanagh ) coneix una noia (Bridget Moynahan) i de seguida queden absolutament enamorats l’un de l’altre de tal manera que decideixen sense massa espera anar a Las Vegas i casar-se. La germana (la Gray del títol) interpretada per Heather Graham serà l’únic testimoni de la boda no sense abans fer un comiat de soltera com cal. Després d’unes quantes copes el comiat de soltera acaba amb un petó entre la futura cunyada i la núvia. Del petó Gray dedueix que està molt clar perquè no ha trobat mai l’home de la seva vida, perquè en realitat ella sempre ha buscat la dona de la seva vida i ves quina casualitat, és el dona que s’ha de casar amb el seu germà.

A partir d’aquí la pel·lícula es converteix en una acumulació de tòpics i amb una falta d’idees que estaborneix a l’espectador no de les sorpreses sinó de cansament. Perquè tothom ja sabia que la Gray era lesbiana (excepte l’afectada) i ella com la resta dels que l’envolten ho accepten amb una facilitat que sembla mentida i mentre mira d’allunyar-se de la dona del seu germà balla amb ella emulant d’una manera poc creïble el ball d’una pel·lícula clàssica i encara que sembla que el món s’acabi, no, ella trobarà una altra dona de la seva vida en un obrir i tancar d’ulls.

La pel·lícula no arrisca i es dedica a suavitzar-lo tot. Ho pinta tot amb una fina capa de color rosa sense triar quina de les dues històries d’amor, la lesbiana o la hetero és la protagonista i al final queda en un vull i no puc. Vol evitar el conflicte però s’obliden de que si no hi ha conflicte, els guions no funcionen i aquí és on falla tot plegat. Evidentment no cal que la Gray protagonitza la pel·lícula es suïcidi quan troba satisfactori un petó amb una altra dona, però d’aquí a trigar una dècima de segon a acceptar el lesbianisme...és voler simplificar massa les coses, fins i tot, per una comèdia.

Harry Potter i l'orde del Fènix

Portar a la gran pantalla un llibre que supera les 700 planes suposa tot un repte. David Yates aconsegueix una pel·lícula efectiva i efectista de manera que en dues hores i quart pocs s’avorreixen però ho aconsegueix després de sacrificar una sèrie de trames, subtrames i petits personatges.

Estem davant d’una pel·lícula, que com el seu llibre corresponent, és un relat de transició a través del qual Rowling ens va preparant pel desenllaç final. La pel·lícula continua l’estela fosca que es va encetar amb “el pres d’Azkaban” que va marcar el punt final de l’infantilisme potterià. Ara tot gira al voltant de Harry Potter i la seva lluita interior contra l'atractiu poder de Lord Voldemort que com una mena de costat fosc de la força l’atreu sense poder-se controlar. El resultat és una pel·lícula fosca amb poc rastre de conte infantil.

El cert és que la pel·lícula aconsegueix atrapar de manera senzilla l’espectador davant de la pantalla de manera que entre vols d’escombra per sobre del riu Tàmesi i cursets pràctics de maleficis diversos el metratge acaba passant en un no res. Però (perquè sempre hi ha un però o dos) els puristes del relat literari no podran evitar veure la pel·lícula mentre els assalten dubtes i preguntes: “aquí falta això”, "ui, que poc explicat està això altre” i “aquest personatge on para?”. En l’altre costat es trobaran els que no han llegit els llibres que, probablement, acabaran perdent-se una mica si no tenen un menor d’edat al costat que els alliçoni, perquè Yates ha anat al gra de l’acció sense masses voltes ni explicacions sobretot a la mitja hora inicial on s’embala per encadenar un munt de fets sense massa explicació per després calmar-se una mica a la que arriba a Hogwarts i donar-se temps per perdre aire de cara a un nou encadenat d’accions fins als títols de crèdit.

Si Potter és el rei absolut de la pel·lícula malgrat la manca d’expressivitat del jove Radcliffe, la resta de personatges els trobem una mica encarcarats, difosos o desaprofitats segons els casos. Difosos la resta de professors desplaçats pel protagonisme de la nova professora de Defensa contra les Arts Fosques. Encarcarats Ron i Hermione que sembla que hi siguin com uns espectadors més o perquè no hi ha altre remei. Desaprofitats Sirius Black perquè no calia un Gary Oldman per un parell d'abraçades amb el seu fillol o per un moment clau que passa a tal velocitat que un simple parpelleig us ho farà perdre, Beatrix Lestrange perquè la magnifica Helena Bonham Carter surt breument i el seu personatge podria haver estat una dolenta memorable i el mateix amb Dolores Umbridge que una mica menys caricaturitzada hagués provocat molta més ràbia contra el personatge.

En resum, el que deia efectista i efectiva. No us avorrireu perquè l’acció està prou ben encadenada per no deixar temps a l’avorriment, però analitzada fredament un s’adona de que hi ha detalls que falten i que fallen.

Fast Food nation

"Fast Food nation" comença amb una premissa no apte per estómacs sensibles "hi ha merda a la carn de les hamburgueses" a partir d'aquí la pel·lícula no es limita a la crítica de l'anomenat menjar escombraries sinó que s'endinsa en altres temes més socials com la immigració i l'explotació laborals que aquests pateixen.

Un pot caure en l'error de pensar que estem davant d'un altre "Super Size me" i acabar desconcertat davant la gran pantalla sense entendre el que està veient.

La pel·lícula de Linklater malgrat que comença com una critica davant de la porqueria que hi ha al nostre menjar evoluciona en una critica de les desigualtats socials, de l'explotació que el primer món fa de la immigració que hi arriba i de la indefensió que aquests pateixen davant dels amos i empresaris que només pensen en el beneficis i poca cosa més.

Linklater és un director que difícilment trobem encasellat en un gènere. Tant pot fer-te una pel·lícula romàntica i meravellosa com "Antes del amanecer" com submergir-se en el malson al·lucinogen dels addictes a una droga amb estètica de rotoscopia a "A scanner darkly" o mirar de fer una cosa comercial amb "Escuela de rock". I malgrat semblar que Linklater va d'un costat a l'altre sense cap control el seu cinema sempre té un punt en comú: és cinema d'actors, és cinema de diàlegs per sobre de qualsevol acció. Aquest cop amb el màxim exponent del cinema d'actors, una pel·lícula coral i de nou les converses i els dialegs prenen protagonisme. Tres històries diferents relacionades amb les hamburgueses i el seu sector càrnic. Primer la del directiu que viatja fins a l'escorxador d'on surt la carn de les seves hamburgueses per investigar l'alta presència de bactèries fecals detectada en els seus productes, la d'una noia que treballa en una cadena de menjar ràpid fins que decideix rebel·lar-se i la d'una colla d'immigrants arribats il·legalment al país i que acaben treballant escorxant carn.

El film compta amb presències interessants Patricia Arquette, Paul Dano (el noi en vaga de silenci a "Little Miss Sunshine"), Ethan Hawke, Greg Kinnear, Kris Kristofferson, la cantant Avril Lavigne, Catalina Sandino Moreno, a qui haviem perdut el rastre des de la seva nominació a l'Oscar i Bruce Willis (increïble la conversa que manté amb Greg Kinnear) entre altres.

El resultat de la pel·lícula és irregular amb unes històries més ben desenvolupades que altres i, en concret, la de la treballadora de l'hamburgueseria que podria desaparèixer o no haver existit mai sense cap problema. Al final la presència de la porqueria en la carn acaba convertida en una simple anècdota davant la realitat que mostra de la immigració, la seva explotació i amb un final brutal que fa sentir vergonya aliena de com els humans tractem a altres humans. En resum, el menys preocupant no és què mengem sinó la manera que som i alguns, no mereixen menjar cap altra cosa que merda a les seves hamburgueses.

Shrek Tercer

Shrek s’ha domesticat. Ara és responsable un pare de família i ha perdut aquella irreverència que tant agradava als fans de l’ogre verd.

Primer, he de dir que estic cansada de trobar al cinema terceres parts de pel•lícules i encara em canso més si penso que les quartes i cinquenes també ens arribaran a l’hora si no fan alguna cosa per evitar-ho.

Dit això afirmo sense vergonya que sóc fan d’aquest ogre verd irreverent. El cinema d’animació mai havia estat la meva prioritat però he de dir que Shrek és una de les meves cintes preferides, que l’he vist un munt de vegades i que cada cop que ho faig acabo rient.

La segona de la saga ja no tenia aquell al•licient de la novetat que Shrek i encara que la freqüència i la intensitat dels meus riures va disminuir de l’una a l’altra el resultat era prou digne.

De la tercera part us diré que havia llegit unes critiques tant devastadores que al final una acaba pensant allò de “doncs no està tant malament”. De tota manera un cop s’analitza fredament un veu que no només Shrek s’ha domesticat també ho han fet els guionistes.

Un ogre de família

La història és senzilla a més no poder. El Rei granota mor deixant a Shrek com hereu al tro del regne. Shrek, per la seva banda, només pensa en tornar al seu pantà pestilent i lliurar-se de les obligacions del tro i quan esbrina que hi ha un altre en la línia de successió parteix a la seva recerca.
Durant l’absència d’Shrek el Príncep Encantador aprofitarà per apoderar-se del regne.

La pel•lícula té un guió justet, plàcid, suau. Les bromes només arrenquen somriures que no arriben a riallades i la irreverència pròpia de l’ogre verd s’ha perdut en alguna banda del regne de “Molt, molt llunyà” perquè ni el mateix Disney hagués fet un final tant moralista com el que té aquest Shrek Tercer. Tothom pot ser el que vulgui? Visca l’American Way of Life?? Puff!!

Milloren, això si els seu gràfics però al servei d’una història poc enginyosa. Valgui dir que no us avorrireu mortalment si l’aneu a veure i hi ha algun gag que es pot salvat però estic segura que enyorareu aquell vell Shrek brut, irresponsable dels principis.

Hostel 2

Ho reconec, la primera Hostel em va agradar força. Més enllà de la propaganda dels trets més gore del film en la seva promoció, al resultat final no n'hi havia per tant (sí, d'acord, la famosa escena de l'ull no era apta per estomacs sensibles). Però més enllà de recrear-se en el sadisme perquè sí, Roth va saber construir una cinta engoixant amb una crítica subversiva cap a la prepotència dels americans que viatgen fora del seu país i retratar amb ironia els mals d'un món a la búsqueda constant d'emocions extremes.

I un dels trets que feien més convincent aquest missatge era la selecció d'uns protagonistes totalment repelents en forma de nois a la búsqueda de sexe fàcil i amb idees molt esbiaxades sobre les noies europees.

Ara, però, Roth escull com a protagonistes tres noies. Elles són la Beth, la Whitney i la Lorna, que mentre viatgen per Itàlia es creuen amb una model que les convenç per passar uns dies relaxant-se en un idílic spa a Elovàquia. Des del moment que accepten comença el seu malson ja que aniran a parar al ja conegut alberg eslovac on es ven persones a rics de tot el món que paguen per torturar éssers humans.

Primer pas en fals: En aquesta segona entrega, Roth deixa de banda els caràcters que ens queien malament i ens feien entrar en el fons de la història, pensant que el fet de plantar-nos tres noies més reals i sense la prepotència dels seus predecessors ens faran empatitzar més amb els seus destins. Però el director es limita a servir-nos una llarga introducció per fer-nos interessar per uns personatges femenins que resulten tres arquetips: la rica hereva, la lligona i la innocent romántica que, la veritat, d'interès en tenen poc.

Segon vull i no puc: Hostel 2 era el film que ens havia d'explicar qui s'amagava darrera aquestes persones disposades a pagar autèntiques fortunes per l'insà plaer de torturar i matar. Però tot i l'interessant muntatge que ens els presenta breument mentre pugen en una macabra subasta, es queda curt després en explicar-nos què els motiva i què senten quan els toca entrar en acció. Fet que no fa sino fer-nos dubtar de si realment el director volia parar-s'hi a pensar o no.

Tercer despropòsit: Desprovistos de personatges i missatge que ens queda? Suposo que el terror pur i dur. Però aquí Roth, guiat per la mà de Tarantino que torna a exercir de productor, decideix, un cop comença el malson, exposar un seguit d'escenes que ballen entre la fina línea que separa el sadisme gratuït del que el seu benefactor anomenaria 'homenatges' al gènere.

De tots ells, el moment més comentat serà sens dubte la mort del personatge de Heather Matarazzo. Uns minuts on alguns veuran una reverència al film 'La condesa Drácula' on una vampir es dedicava a matar verges per banyar-se amb la seva sang, i d'altres simplement una mostra de malgust destinada a regirar estomacs i entrar als anals del sadisme en films de terror. En aquest, com en d'altres moments en què es juga a futbol amb caps tallats o es mata nens, cadascú és lliure de veure-hi el què vulgui o suposar-hi les pretensions que sigui.

Però fins i tot a algú a qui va agradar Hostel, a una servidora, li ha semblat una unió sense rumb de moments desagradables que no aconsegueixen construir un conjunt mínimament interessant i que no només no aporta res de nou a la primera entrega sino que a sobre es queda molt per sota en desproveir-la de tot allò que feia aquella intrigant. Hostel 2 més que fer passar por o angoixa a l'espectador, l'unic que aconsegueix que t'emportís del cinema és la intranquilitat de pensar que coses així puguin passar al món real i la decepció de veure com un director que havia muntat un film anterior entorn a una bona idea, decideix deixar de banda qualsevol pretensió que no sigui fer calaix explotant el seu èxit anterior.

Corazones solitarios

És curiós el que passa amb aquesta pel·lícula. Analitzats tots els seus components per separat semblaria que hagués de ser un èxit assegurat. Actors coneguts, una bona història de crims i morbo, una bona escenografia, bona imatge, bona realització....però quan ho poses tot junt i et mires la pel·lícula no funciona.

Anem a pams. La pel·lícula de Todd Robinson va ser presentada fora de concurs durant el passat Festival de San Sebastián.

La pel·lícula està basada en fets reals (el morbo) i reconstrueix els crims dels coneguts com “els assassins dels cors solitaris”. En els anys 40, Martha Beck (Salma Hayek) i Raymond Fernández (Jared Leto) van cometre una vintena d'homicidis, sent les seves víctimes dones solteres o vídues adinerades, a les que coneixien a través de la secció de contactes dels diaris. Finalment, van ser detinguts gràcies a la persecució del detectiu Elmer Robinson (John Travolta), precisament, avi del director de “Lonely hearts”. Condemnats a la pena de mort, Fernández i Beck van ser executats en la cadira elèctrica en la penitenciària de Sing Sing, en 1951 .

Malgrat que les històries reals i, a més d’assassins, acostumen a tenir bons resultats quan es porten al cinema, no se sap exactament que passa amb aquests cors solitaris que deixen fred a l’espectador.

Salma Hayek i John Travolta, la criminal i el policia cara a cara.

El director Todd Robinson no aconsegueix treure suc dels seus actors. Tenim un John Travolta incòmode amb els seus colls de camisa, a un James Gandolfini preguntant-se que fa fent de policia quan ell sempre ha estat un bon gàngster i a Jared Leto preocupat per a on ha anat a parar el seu cabell. Potser la més convincent de tot el grup és Salma Hayek encara que està molt lluny de les femmes fatales memorables que ens ha donat el cinema negre més clàssic.

Potser l’enfocament que s’ha fet de la història explicant-la des de punt de vista de la policia també fa que els assassinats no ens resultin tot l’aterridors que caldria i allunya a l'espectador de la pel·lícula. Menció a part pel trauma personal del personatge de John Travolta; independentment de que sigui una dada real de l'avi del director, desconcerta i molesta més que justificar cap comportament del personatge.

El resultat és un intent de recuperar el cinema negre que ha estat fallit. Malgrat ser un film correcte no connecta ni emociona a l'espectador. Resulta fàcil de veure però no enganxa a l'espectador a la seva butaca, no atemoreix, ni emociona, ni ens manté en tensió a l'espera del què passarà de manera que un cop surts del cinema s'oblida amb la mateixa facilitat que s'ha vist.

Historia de un crimen (Infamous)

Tots coneixem aquella dita de “Qui no corre, vola”. El més ràpid arriba el primer i, normalment, s’endú tots els premis. Però no sempre és el més ràpid, el millor corredor, ni el que mereix endur-se tots els premis perquè potser només ha estat qüestió de sort. Infamous arriba tard i sense endur-se cap ni un dels premis que es mereixeria perquè una pel·lícula suposadament bessona i de nom Capote s’ho ha endut ja tot i no és just.

Va existir un cop un escriptor de nom Truman Capote que, a més, era un personatge ple de clarobscurs i prou dual per què fos un caramel llaminer per qualsevol actor amb ganes de repte. Hi havia la seva obra més impactant “A sang freda” que donaria pas al gènere de la novel·la de no ficció. I, per últim, existia el procés creatiu que va seguir Capote per crear la seva obra i que el marcaria prou com per no tornar a publicar res remarcable després d’aquella novel·la. Així doncs els elements per fer una bona pel·lícula feia temps que estaven a l’abast de tothom.

Bennett Miller, com a director i Philip Seymour Hoffman posant-se en la pell de Capote van ser els més ràpids. El resultat va ser Capote que es van endur els elogis de la critica i un bon grapat de premis entre els quals va haver l’Oscar al millor actor.

Ara ens arriba Infamous (aquí traduïda com “Historia de un crimen”). La pel·lícula es basa en la novel·la “Truman Capote” de George Plimpton. Ho fa amb retard, de manera discreta, sense pràcticament promoció i carretejant llastimosament el llast de ser inevitablement i odiosament comparada amb Capote.

Malgrat que les dues pel·lícules visiten llocs comuns, seria un gran error pensar que estem davant d’un remake i de la seva original. No us confongueu Infamous no és còpia, ni remake de Capote. Té personalitat pròpia i, en molts aspectes. supera a la seva predecessora en temps.

Un dels grans perjudicats de que Infamous hagi arribat després de Capote ha estat el seu protagonista Toby Jones a qui últimament hem vist en “El velo pintado” i que fa una interpretació magnífica de Truman Capote. No vull desmerèixer Philip Seymour Hoffman però on aquest converteix a Truman en un simple personatge de ficció sense matisos Toby Jones l’humanitza mostrant-nos l’ésser humà que havia rera el personatge.

Truman capote i Harper Lee, Toby Jones i Sandra Bullock

Infamous consta de dues parts. La primera ens mostra el Capote superficial, envoltat del glamour entre festes i cotillejos càustics i sarcàstics. La segona ens mostra a un Truman transportat al món rural de Kansas on és un bitxo raro al que insisteixen en anomenar-lo senyora i on triga en guanyar-se la seva confiança. Un cap ho faci, podrà apropar-se a Perry Smith (un impressionant Daniel Craig), un dels assassins a l'espera de la forca. La relació entre Truman i aquest assassí prou fred com per matar però amb ànima d’artista és la que ens donarà la seva imatge més humana. En les converses i confessions entre aquests dos personatges és on la pel·lícula s’enlaira i dóna el millor de si. Infamous explica molt bé perquè Truman Capote afirmava “no van morir quatre persones en aquell crim; van ser sis i al llarg dels anys van ser set” i és que la relació entre Smith i Capote va anar més lluny del que l'anterior film Capote ens deia.

Tot plegat explicat amb un ritme narratiu millor que el de Capote (a mi se’m va fer eterna) amb la intercalació d’entrevistes de gent que va conviure amb l’escriptor en un recurs proper a la veu en off però una mica més original i envoltat d’un gran repartiment com Jeff Daniels, Sigourney Weaver, Sandra Bullock (que interpreta a l’autora de “Matar a un ruiseñor”, Harper Lee i en un dels papers més convincents de tota la seva carrera) entre altres. Per tot això Infamous mereix una oportunitat.

Potser no serà nou el que us expliquin i per molt que no hagi estat la primera, dediqueu-li una mica d’atenció. Com deia aquell bon home del detergent “Busqui, compari....” i decidiu si tinc o no raó i és millor que Capote. Per mi ho és.

Ocean's Thirteen

Quan Willy Bank (Al Pacino) trenca literalment el cor de Reuben Tishkoff (Elliott Gould) amic i mentor de Danny Ocean (George Clooney) ni ell ni la seva banda habitual tenen cap dubte de que cal fer justícia. El pla per venjar-se es posa en marxa.

No sé si un expert en numerología podria donar resposta als meus dubtes però crec que el número 3 em persegueix. Vaig néixer un dia 3. Sóc la tercera de tres germans. A casa hi ha tres televisions. Treballo en una empresa que té el 3 com a signe d’identitat. En les últimes (tres?) setmanes he vist tres pel·lícules que són tres terceres parts: Spider-man 3, Piratas del Caribe 3 i Ocean’s Thirteen. D’aquestes tres, com no podia ser de cap altra manera, em quedo amb la tercera.

"Ocean"s 11" estrenada durant el 2001 va recaptar 450 milions de dòlars en la taquilla mundial i era un remake d’una pel·lícula del mateix títol de 1960 amb Frank Sinatra, Sammy Davis Jr., Dean Martin i Peter Lawford com protagonistes. Després arribaria "Ocean"s 12" que malgrat no tenir critiques massa favorables va aconseguir recaptar 360 milions en 2004. “Ocean’s 13" es va presentar amb honors de catifa vermella a la present edició de Cannes. Desapareixen dues de les noies del cartell, Catherine Zeta-Jones i Julia Roberts mentre que s’afegeix Al Pacino i Ellen Barkin per atreure de nou als espectadors.

Confesso que davant l’opció d’anar a veure la tercera de la saga Ocean vaig dubtar en anar-hi. Em feia una certa mandra confessada a altres companys de la revista. La seva antecessora em va avorrir i, el cert, és que la vaig acabar considerant com una fantasmada on el vestuari dels molts “guapissims” que hi sortien acabava sent més important que un guió coherent.

Al Pacino i Ellen Barkin s'incorporen en aquesta tercera part

Al final, com podeu deduir fàcilment, vaig anar, vaig seure a la meva butaca i un cop ja tenia al davant els crèdits finals d’Ocean’s 13, el primer que vaig pensar és que hagués estat una pena haver-me perdut aquella pel·lícula en que les dues hores que dura m’havien passat en un no res i que m’havia fet passar una magnifica estona.

Sí, "Ocean’s 13" li ha quedat força rodona al bo d'Steven Soderbergh. Un grapat de bons actors amb unes bones interpretacions recolzades per, aquest cop sí, un guió com Déu mana, diàlegs ben treballats, amb dosis d’humor i picades d’ullet a l’espectador (veure l’ultima conversa entre Clooney i Pitt a l’aeroport).
Si voleu que no sigui tant bona puc trobar algun però a la pel·lícula. No hi ha factor sorpresa, tots sabem de què va la cosa. La formula és més que coneguda i tothom que hagi vist una o les dues anteriors sap a la perfecció quin serà el següent pas, el final i esperarà algun gir suposadament sorpresa però previsible a aquestes alçades. Malgrat tot se li ha de reconèixer la virtut de que malgrat no ser un producte nou no cansa ni es fa pesat a l’espectador.

Ja sabeu lladres amb glamour, trajos de Gucci i humor a qui no hi ha caixa forta que se’ls resisteixi i que us faran passar una bona estona dins del cinema i que a molts aconseguirà fer oblidar el mal gust de boca d’aquella “Ocean’s 12”.