Tots coneixem aquella dita de “Qui no corre, vola”. El més ràpid arriba el primer i, normalment, s’endú tots els premis. Però no sempre és el més ràpid, el millor corredor, ni el que mereix endur-se tots els premis perquè potser només ha estat qüestió de sort. Infamous arriba tard i sense endur-se cap ni un dels premis que es mereixeria perquè una pel·lícula suposadament bessona i de nom Capote s’ho ha endut ja tot i no és just. Va existir un cop un escriptor de nom Truman Capote que, a més, era un personatge ple de clarobscurs i prou dual per què fos un caramel llaminer per qualsevol actor amb ganes de repte. Hi havia la seva obra més impactant “A sang freda” que donaria pas al gènere de la novel·la de no ficció. I, per últim, existia el procés creatiu que va seguir Capote per crear la seva obra i que el marcaria prou com per no tornar a publicar res remarcable després d’aquella novel·la. Així doncs els elements per fer una bona pel·lícula feia temps que estaven a l’abast de tothom.
Bennett Miller, com a director i Philip Seymour Hoffman posant-se en la pell de Capote van ser els més ràpids. El resultat va ser Capote que es van endur els elogis de la critica i un bon grapat de premis entre els quals va haver l’Oscar al millor actor.
Ara ens arriba Infamous (aquí traduïda com “Historia de un crimen”). La pel·lícula es basa en la novel·la “Truman Capote” de George Plimpton. Ho fa amb retard, de manera discreta, sense pràcticament promoció i carretejant llastimosament el llast de ser inevitablement i odiosament comparada amb Capote.
Malgrat que les dues pel·lícules visiten llocs comuns, seria un gran error pensar que estem davant d’un remake i de la seva original. No us confongueu Infamous no és còpia, ni remake de Capote. Té personalitat pròpia i, en molts aspectes. supera a la seva predecessora en temps.
Un dels grans perjudicats de que Infamous hagi arribat després de Capote ha estat el seu protagonista Toby Jones a qui últimament hem vist en “El velo pintado” i que fa una interpretació magnífica de Truman Capote. No vull desmerèixer Philip Seymour Hoffman però on aquest converteix a Truman en un simple personatge de ficció sense matisos Toby Jones l’humanitza mostrant-nos l’ésser humà que havia rera el personatge.
Infamous consta de dues parts. La primera ens mostra el Capote superficial, envoltat del glamour entre festes i cotillejos càustics i sarcàstics. La segona ens mostra a un Truman transportat al món rural de Kansas on és un bitxo raro al que insisteixen en anomenar-lo senyora i on triga en guanyar-se la seva confiança. Un cap ho faci, podrà apropar-se a Perry Smith (un impressionant Daniel Craig), un dels assassins a l'espera de la forca. La relació entre Truman i aquest assassí prou fred com per matar però amb ànima d’artista és la que ens donarà la seva imatge més humana. En les converses i confessions entre aquests dos personatges és on la pel·lícula s’enlaira i dóna el millor de si. Infamous explica molt bé perquè Truman Capote afirmava “no van morir quatre persones en aquell crim; van ser sis i al llarg dels anys van ser set” i és que la relació entre Smith i Capote va anar més lluny del que l'anterior film Capote ens deia.
Tot plegat explicat amb un ritme narratiu millor que el de Capote (a mi se’m va fer eterna) amb la intercalació d’entrevistes de gent que va conviure amb l’escriptor en un recurs proper a la veu en off però una mica més original i envoltat d’un gran repartiment com Jeff Daniels, Sigourney Weaver, Sandra Bullock (que interpreta a l’autora de “Matar a un ruiseñor”, Harper Lee i en un dels papers més convincents de tota la seva carrera) entre altres. Per tot això Infamous mereix una oportunitat.
Potser no serà nou el que us expliquin i per molt que no hagi estat la primera, dediqueu-li una mica d’atenció. Com deia aquell bon home del detergent “Busqui, compari....” i decidiu si tinc o no raó i és millor que Capote. Per mi ho és.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada