Mr. Brooks

M'agraden els psicopates cinematogràfics (remarco i matitzo, només els cinematogràfics...els reals ben lluny) i jo no m'hi hagués jugat ni un euro en un aposta sobre les capacitats de Kevin Costner per fer-ne un de creïble a la gran pantalla. Després de veure la pel·lícula he de canviar d'opinió.

Earl Brooks ho té tot: una esposa encantadora i una filla que l'adora, una excel·lent reputació en la comunitat, a més del seu propi i pròsper negoci. Tanmateix, el Sr Brooks té una doble vida que ningú no sospita. També és el cèlebre assassí en sèrie anomenat l'"Assassí de l'empremta del polze". Encara que es troba inactiu de moment, la seva compulsió patològica es veu inflamada una vegada més pel seu alter ego astut i pervers, a qui el Sr. Brooks culpa de les seves transgressions. Però el dia que cedeix s l'impuls d'assassinar una parella desprevinguda, el Sr Brooks comet el seu primer error. Una detectiu tenaç encarregada del cas tampoc no es rendirà fins que no aconsegueix atrapar-los... és la fi de l'aparentment perfecte Mr. Brooks??

Costner i el seu costat fosc.De psicokillers en el cinema en tenim per donar i vendre. El que en un temps passat era un fet insòlit i sorprenent s'ha acabat convertint en un costum que ha deixat de sorprendre i que ha acabat avorrint a més d'un. Tenim imitadors d'Hannibal Lecter a dojo i Seven va servir com a precedent d'una mena d'assassí amb tendència al joc macabre que apareix acompanyat de moviments de càmera convulsius enmig de la foscor més absoluta i entre sons grinyolencs a la que anomenen música.

Mr. Brooks és un psicopata però dels que ja no són tant habituals al cinema. Mr. Brooks podria ser cosí germà del nostre psicopata televisiu preferit; Dexter Morgan. Un assassí pel que matar és una addicció com ho és el tabac per a un fumador. Mira d'evitar-ho però un cop i un altre acaba caient en la temptació. Un psicopata net, polit, calculador, i eficaç a l'hora de dur a terme els seus assassinats amb una precissió exacte fins a l'infinitèssim detall.

El costat fosc del Mr. Brooks té rostre i no és el de Kevin Costner, sinó el de William Hurt i les escenes en que coincideixen aquests actors ens donen uns diàlegs pròpis de la comèdia negra amb un tó irònic i sardònic que malgrat que parlin de crims un no pot evitar somriure.

Bé, estic dient un munt de coses noves però no tot és perfecte. La història la compliquen innecessariament per molt que tinguin prou gràcia per resoldreu tot al final. A més de Mr Brooks, les seves pecularietats i els problemes que se li generen per culpa d'una errada en un crim, ens trobem una poli encarnada per Demi Moore (una mica sobrepassada en el paper de la "tia" més dura de la comissaria) amb els seus problemes personals i per acabar d'arrodonir la filla de Brooks també amb problemes paral·lels. Tanta ramificació, que repeteixo acaba convergint al final, despista i en algun moment esgota.

Resumint un bon film amb psicopata com a protagonista sense marejos de càmera ni mals de caps per músiques desafinades amb un Kevin Costner que, per un cop, està mesurat i correcte en un paper i amb un William Hurt amb qui forma una parella còmica sinistre.

PRECS I SÚPLIQUES: Demanaria i, fins i tot, suplicaria a directors, guionistes i altres responsables que s'oblidin d'un cop d'aquest costum ja massa habitual d'acabar tota pel·lícula amb un ensurt sorpresa. Ja no fan gràcia, ja no són sorpresa, ja cansen i sobretot, molesta.