Els Cairn, una família respectable i benestant de Nova York, són dignes d’enveja: ell treballa a Wall Street, ella acaba de ser mare per segona vegada, i el primer fill de la parella, el superdotat Joshua, és un virtuós del piano. L’ampliació de la família, però, provocarà un cert desgavell: mentre la petita acabada d'arribar passa de ser un àngel a plorar sense parar, el fill gran demostrarà que hi ha nens que no semblen d'aquest món. Drama familiar disfressat de pel·lícula de terror o viceversa?.El cinema està plé d'aquestes criatures innocents en aparença que acaben amagant una maldat que cap adult sap com solucionar o acabar. Tots en vist un munt de pel·lícules que van des de "La semilla del diablo", passant per "La profecia" i acabant per "L'exorcista" amb nens com a centre del mal. Valer-se d'una criatura per provocar angoixa, terror i esgarrifances als espectadors que es miren una pel·lícula és un tret segur de que qualsevol cosa que faci aquell nen tindrà un impacte més fort que si ho fes qualsevol adult.
Joshua, l'adorable nen d'aquesta pel·lícula entra dins d'aquesta categoria de petits monstres que de tant en tant apareixen en la gran pantalla. Un nen que ja se sap diferent quan pregunta als seus pares "Creieu que sóc raro?" i sí, certament la criatureta ho és. Quan apareix per casa seva un nou membre de la família, un bebè adorable, que li pren l'atenció que necessita Joshua comença a fer coses rares i secretes que acabaran provocant un cataclisme familiar de dificil solució. Només el seu pare interpretat per Sam Rockwell s'adonarà que el seu Joshua no només és estrany sinó que no té aturador a l'hora d'aconseguir el que vol i el que vol no se sabrà fins al final de tot.
El que diferencia Joshua de les altres pel·lícules que he anomenat al principi és que si en aquelles el nen era dolent per influència d'alguna entitat demoniaca, aquí ens trobem davant d'un cas més pertorbador i és que Joshua carrega al seu interior la llavor d'un psicopata futur. Un Hannibal Lecter en potència fred i calculador a l'hora de mirar aconseguir els seus propòsits.La pel·lícula es pot considerar inquietant en cert moments sense arribar a l'ensurt, però li costa implicar a l'espectador. És d'aquelles pel·lícules que quan un les ha de comentar o criticar com en aquest cas, no sap massa bé que dir perquè tot és correcte estrictament parlant: bona imatge, bones interpretacions (Sam Rockwell va ser premiat pel seu paper de pare patidor al recent Festival de Sitges 2007), un guió ajustat amb un únic però final i una realització que sap que mostra i com ho mostra.
Però malgrat la correcció la pel·lícula deixa gust a poc, a poc ensurt, a poca por, a poca inquietut. Quan un va al cinema a veure aquest tipus de pel·lícula vol que el facin estremir pensant en que passaria si fos ell el que es trobés en aquella situació. "Joshua" deixa a l'espectador, com això, només un espectador més que s'ho mira des de fora sense ficar-lo a dins de la trama i això és el pitjor que pot passar, perquè les millors pel·lícules no es veuen, es viuen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada