
Primer, he de dir que estic cansada de trobar al cinema terceres parts de pel•lícules i encara em canso més si penso que les quartes i cinquenes també ens arribaran a l’hora si no fan alguna cosa per evitar-ho.
Dit això afirmo sense vergonya que sóc fan d’aquest ogre verd irreverent. El cinema d’animació mai havia estat la meva prioritat però he de dir que Shrek és una de les meves cintes preferides, que l’he vist un munt de vegades i que cada cop que ho faig acabo rient.
La segona de la saga ja no tenia aquell al•licient de la novetat que Shrek i encara que la freqüència i la intensitat dels meus riures va disminuir de l’una a l’altra el resultat era prou digne.
De la tercera part us diré que havia llegit unes critiques tant devastadores que al final una acaba pensant allò de “doncs no està tant malament”. De tota manera un cop s’analitza fredament un veu que no només Shrek s’ha domesticat també ho han fet els guionistes.

Un ogre de família
La història és senzilla a més no poder. El Rei granota mor deixant a Shrek com hereu al tro del regne. Shrek, per la seva banda, només pensa en tornar al seu pantà pestilent i lliurar-se de les obligacions del tro i quan esbrina que hi ha un altre en la línia de successió parteix a la seva recerca.
Durant l’absència d’Shrek el Príncep Encantador aprofitarà per apoderar-se del regne.
La pel•lícula té un guió justet, plàcid, suau. Les bromes només arrenquen somriures que no arriben a riallades i la irreverència pròpia de l’ogre verd s’ha perdut en alguna banda del regne de “Molt, molt llunyà” perquè ni el mateix Disney hagués fet un final tant moralista com el que té aquest Shrek Tercer. Tothom pot ser el que vulgui? Visca l’American Way of Life?? Puff!!
Milloren, això si els seu gràfics però al servei d’una història poc enginyosa. Valgui dir que no us avorrireu mortalment si l’aneu a veure i hi ha algun gag que es pot salvat però estic segura que enyorareu aquell vell Shrek brut, irresponsable dels principis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada