És curiós el que passa amb aquesta pel·lícula. Analitzats tots els seus components per separat semblaria que hagués de ser un èxit assegurat. Actors coneguts, una bona història de crims i morbo, una bona escenografia, bona imatge, bona realització....però quan ho poses tot junt i et mires la pel·lícula no funciona. Anem a pams. La pel·lícula de Todd Robinson va ser presentada fora de concurs durant el passat Festival de San Sebastián.
La pel·lícula està basada en fets reals (el morbo) i reconstrueix els crims dels coneguts com “els assassins dels cors solitaris”. En els anys 40, Martha Beck (Salma Hayek) i Raymond Fernández (Jared Leto) van cometre una vintena d'homicidis, sent les seves víctimes dones solteres o vídues adinerades, a les que coneixien a través de la secció de contactes dels diaris. Finalment, van ser detinguts gràcies a la persecució del detectiu Elmer Robinson (John Travolta), precisament, avi del director de “Lonely hearts”. Condemnats a la pena de mort, Fernández i Beck van ser executats en la cadira elèctrica en la penitenciària de Sing Sing, en 1951 .
Malgrat que les històries reals i, a més d’assassins, acostumen a tenir bons resultats quan es porten al cinema, no se sap exactament que passa amb aquests cors solitaris que deixen fred a l’espectador.
El director Todd Robinson no aconsegueix treure suc dels seus actors. Tenim un John Travolta incòmode amb els seus colls de camisa, a un James Gandolfini preguntant-se que fa fent de policia quan ell sempre ha estat un bon gàngster i a Jared Leto preocupat per a on ha anat a parar el seu cabell. Potser la més convincent de tot el grup és Salma Hayek encara que està molt lluny de les femmes fatales memorables que ens ha donat el cinema negre més clàssic.
Potser l’enfocament que s’ha fet de la història explicant-la des de punt de vista de la policia també fa que els assassinats no ens resultin tot l’aterridors que caldria i allunya a l'espectador de la pel·lícula. Menció a part pel trauma personal del personatge de John Travolta; independentment de que sigui una dada real de l'avi del director, desconcerta i molesta més que justificar cap comportament del personatge.
El resultat és un intent de recuperar el cinema negre que ha estat fallit. Malgrat ser un film correcte no connecta ni emociona a l'espectador. Resulta fàcil de veure però no enganxa a l'espectador a la seva butaca, no atemoreix, ni emociona, ni ens manté en tensió a l'espera del què passarà de manera que un cop surts del cinema s'oblida amb la mateixa facilitat que s'ha vist.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada