Harry Potter i l'orde del Fènix

Portar a la gran pantalla un llibre que supera les 700 planes suposa tot un repte. David Yates aconsegueix una pel·lícula efectiva i efectista de manera que en dues hores i quart pocs s’avorreixen però ho aconsegueix després de sacrificar una sèrie de trames, subtrames i petits personatges.

Estem davant d’una pel·lícula, que com el seu llibre corresponent, és un relat de transició a través del qual Rowling ens va preparant pel desenllaç final. La pel·lícula continua l’estela fosca que es va encetar amb “el pres d’Azkaban” que va marcar el punt final de l’infantilisme potterià. Ara tot gira al voltant de Harry Potter i la seva lluita interior contra l'atractiu poder de Lord Voldemort que com una mena de costat fosc de la força l’atreu sense poder-se controlar. El resultat és una pel·lícula fosca amb poc rastre de conte infantil.

El cert és que la pel·lícula aconsegueix atrapar de manera senzilla l’espectador davant de la pantalla de manera que entre vols d’escombra per sobre del riu Tàmesi i cursets pràctics de maleficis diversos el metratge acaba passant en un no res. Però (perquè sempre hi ha un però o dos) els puristes del relat literari no podran evitar veure la pel·lícula mentre els assalten dubtes i preguntes: “aquí falta això”, "ui, que poc explicat està això altre” i “aquest personatge on para?”. En l’altre costat es trobaran els que no han llegit els llibres que, probablement, acabaran perdent-se una mica si no tenen un menor d’edat al costat que els alliçoni, perquè Yates ha anat al gra de l’acció sense masses voltes ni explicacions sobretot a la mitja hora inicial on s’embala per encadenar un munt de fets sense massa explicació per després calmar-se una mica a la que arriba a Hogwarts i donar-se temps per perdre aire de cara a un nou encadenat d’accions fins als títols de crèdit.

Si Potter és el rei absolut de la pel·lícula malgrat la manca d’expressivitat del jove Radcliffe, la resta de personatges els trobem una mica encarcarats, difosos o desaprofitats segons els casos. Difosos la resta de professors desplaçats pel protagonisme de la nova professora de Defensa contra les Arts Fosques. Encarcarats Ron i Hermione que sembla que hi siguin com uns espectadors més o perquè no hi ha altre remei. Desaprofitats Sirius Black perquè no calia un Gary Oldman per un parell d'abraçades amb el seu fillol o per un moment clau que passa a tal velocitat que un simple parpelleig us ho farà perdre, Beatrix Lestrange perquè la magnifica Helena Bonham Carter surt breument i el seu personatge podria haver estat una dolenta memorable i el mateix amb Dolores Umbridge que una mica menys caricaturitzada hagués provocat molta més ràbia contra el personatge.

En resum, el que deia efectista i efectiva. No us avorrireu perquè l’acció està prou ben encadenada per no deixar temps a l’avorriment, però analitzada fredament un s’adona de que hi ha detalls que falten i que fallen.