La Jungla 4.0

Quan els herois d'acció van entrant en una certa edat, tenen dues opcions o es cusen uns quants pèls a les entrades, s'estiren la cara i intenten córrer com quan eren adolescents (Nicolas Cage, fes un pensament) o recórren al sentit de l'humor i treuen tot el suc al seu propi anacronisme. Afortunadament Bruce Willis opta pel segon i el seu John McLane torna tant macarra com sempre, sense renunciar a l'acció en una nova entrega de la saga Die Hard (a qui carai se li va acudir traduir això com La Jungla amb el què es perd la gràcia dels jocs de paraules dels títols originals?)

Amb el seu paper de David Addison a Luz de Luna, el Joe Hallenbeck de El último Boy Scoutt i per suposat el John McLane de La jungla de Cristal, Bruce Willis ha creat tota una franquicia de personatges perdedors, sarcàstics i contra qualsevol compromís laboral o familiar que tot i així resulten entranyables i es guanyen la simpatia del públic com a antiherois amb un sentit de l'humor a prova de bales.

I d'entre tots ells el que trobavem més a faltar era McLane a qui, encara que sembli mentida, feia ja 12 anys que no veiem a la gran pantalla. Len Wiseman (Underworld) pren el relleu de John McTiernan i Renny Harlin per oferir-nos aquesta quarta entrega, una digna part de la saga, recuperant tot el que ja va convertir les tres anteriors en un èxit:

Primer, acció. Però acció no accelerada fins al punt de marejar l'espectador ni saturada d'efectes digitals, sinó trepidant però en dosis digeribles. Com a bona pel.lícula d'acció la majoria de situacions es resolen de manera increible, però les explosions, lluites i persecucions de La Jungla segueixen destilant una genuitat que no tenen altres films que cedeixen tot el protagonisme als retocs digitals.

Segon, el dolent que arruinarà el dia al protagonista. En aquest cas, un equip liderat per Thomas Gabriel (Timothy Olyphant) i la seva companya (Maggie Q), que intenten demostrar que és possible colapsar tota la defensa i l'economia dels Estats Units utilitzant mitjans electrònics i informàtics (el que s'anomena una "liquidació total"). És potser el punt més fluix de la trama ja que en cap moment aconsegueix que oblidem els magnífics malvats de les altres Jungla, sobretot el d'Alan Rickman a la primera.

I tercer, McLane. Que torna divorciat, amb problemes amb la seva filla i exhibint tota la seva xuleria, i galeria d'insults, malediccions i bromes dolentes, però que està disposat a salvar la situació al seu pesar. No importa quans antiherois similars s'hagin volgut crear en aquests anys, Willis segueix essent el mestre d'aquest tipus de funcions fins al punt que un té la sensació que ni tan sols li cal cap esforç per posar-se a la pell d'aquest personatge. Capaç d'entomar trets, pallisses, caigudes i cops emocionals amb un somriure, l'únic que se li equipara es diu Jack Bauer i transita per la petita pantalla.

Ara, sabiament, els guionistes han aprofitat el fet de que l'agent ja porta molts anys a les espatlles i és un heroi desfassat a molts nivells, per convertir-lo en el blanc de tot tipus de bromes. Aquí McLane compta amb un company de viatge, el jove hacker Matt Farrell (Justin Long) a qui ha de protegir i que està molt més acord amb els temps que corren. Els dos formaran un bon equilibri però McLane demostra que qui riu últim riu millor i que els mètodes de la vella escola al final són els més efectius per arreglar la situació.

La combinació de tot plegat torna a aconseguir un bon cóctel d'explosions i acudits de manera que, tot i que la història de fons no és la millor de la saga, coloca aquesta entrega com a digna part de la sèrie que representa.