Shrek Tercer

Shrek s’ha domesticat. Ara és responsable un pare de família i ha perdut aquella irreverència que tant agradava als fans de l’ogre verd.

Primer, he de dir que estic cansada de trobar al cinema terceres parts de pel•lícules i encara em canso més si penso que les quartes i cinquenes també ens arribaran a l’hora si no fan alguna cosa per evitar-ho.

Dit això afirmo sense vergonya que sóc fan d’aquest ogre verd irreverent. El cinema d’animació mai havia estat la meva prioritat però he de dir que Shrek és una de les meves cintes preferides, que l’he vist un munt de vegades i que cada cop que ho faig acabo rient.

La segona de la saga ja no tenia aquell al•licient de la novetat que Shrek i encara que la freqüència i la intensitat dels meus riures va disminuir de l’una a l’altra el resultat era prou digne.

De la tercera part us diré que havia llegit unes critiques tant devastadores que al final una acaba pensant allò de “doncs no està tant malament”. De tota manera un cop s’analitza fredament un veu que no només Shrek s’ha domesticat també ho han fet els guionistes.

Un ogre de família

La història és senzilla a més no poder. El Rei granota mor deixant a Shrek com hereu al tro del regne. Shrek, per la seva banda, només pensa en tornar al seu pantà pestilent i lliurar-se de les obligacions del tro i quan esbrina que hi ha un altre en la línia de successió parteix a la seva recerca.
Durant l’absència d’Shrek el Príncep Encantador aprofitarà per apoderar-se del regne.

La pel•lícula té un guió justet, plàcid, suau. Les bromes només arrenquen somriures que no arriben a riallades i la irreverència pròpia de l’ogre verd s’ha perdut en alguna banda del regne de “Molt, molt llunyà” perquè ni el mateix Disney hagués fet un final tant moralista com el que té aquest Shrek Tercer. Tothom pot ser el que vulgui? Visca l’American Way of Life?? Puff!!

Milloren, això si els seu gràfics però al servei d’una història poc enginyosa. Valgui dir que no us avorrireu mortalment si l’aneu a veure i hi ha algun gag que es pot salvat però estic segura que enyorareu aquell vell Shrek brut, irresponsable dels principis.

Hostel 2

Ho reconec, la primera Hostel em va agradar força. Més enllà de la propaganda dels trets més gore del film en la seva promoció, al resultat final no n'hi havia per tant (sí, d'acord, la famosa escena de l'ull no era apta per estomacs sensibles). Però més enllà de recrear-se en el sadisme perquè sí, Roth va saber construir una cinta engoixant amb una crítica subversiva cap a la prepotència dels americans que viatgen fora del seu país i retratar amb ironia els mals d'un món a la búsqueda constant d'emocions extremes.

I un dels trets que feien més convincent aquest missatge era la selecció d'uns protagonistes totalment repelents en forma de nois a la búsqueda de sexe fàcil i amb idees molt esbiaxades sobre les noies europees.

Ara, però, Roth escull com a protagonistes tres noies. Elles són la Beth, la Whitney i la Lorna, que mentre viatgen per Itàlia es creuen amb una model que les convenç per passar uns dies relaxant-se en un idílic spa a Elovàquia. Des del moment que accepten comença el seu malson ja que aniran a parar al ja conegut alberg eslovac on es ven persones a rics de tot el món que paguen per torturar éssers humans.

Primer pas en fals: En aquesta segona entrega, Roth deixa de banda els caràcters que ens queien malament i ens feien entrar en el fons de la història, pensant que el fet de plantar-nos tres noies més reals i sense la prepotència dels seus predecessors ens faran empatitzar més amb els seus destins. Però el director es limita a servir-nos una llarga introducció per fer-nos interessar per uns personatges femenins que resulten tres arquetips: la rica hereva, la lligona i la innocent romántica que, la veritat, d'interès en tenen poc.

Segon vull i no puc: Hostel 2 era el film que ens havia d'explicar qui s'amagava darrera aquestes persones disposades a pagar autèntiques fortunes per l'insà plaer de torturar i matar. Però tot i l'interessant muntatge que ens els presenta breument mentre pugen en una macabra subasta, es queda curt després en explicar-nos què els motiva i què senten quan els toca entrar en acció. Fet que no fa sino fer-nos dubtar de si realment el director volia parar-s'hi a pensar o no.

Tercer despropòsit: Desprovistos de personatges i missatge que ens queda? Suposo que el terror pur i dur. Però aquí Roth, guiat per la mà de Tarantino que torna a exercir de productor, decideix, un cop comença el malson, exposar un seguit d'escenes que ballen entre la fina línea que separa el sadisme gratuït del que el seu benefactor anomenaria 'homenatges' al gènere.

De tots ells, el moment més comentat serà sens dubte la mort del personatge de Heather Matarazzo. Uns minuts on alguns veuran una reverència al film 'La condesa Drácula' on una vampir es dedicava a matar verges per banyar-se amb la seva sang, i d'altres simplement una mostra de malgust destinada a regirar estomacs i entrar als anals del sadisme en films de terror. En aquest, com en d'altres moments en què es juga a futbol amb caps tallats o es mata nens, cadascú és lliure de veure-hi el què vulgui o suposar-hi les pretensions que sigui.

Però fins i tot a algú a qui va agradar Hostel, a una servidora, li ha semblat una unió sense rumb de moments desagradables que no aconsegueixen construir un conjunt mínimament interessant i que no només no aporta res de nou a la primera entrega sino que a sobre es queda molt per sota en desproveir-la de tot allò que feia aquella intrigant. Hostel 2 més que fer passar por o angoixa a l'espectador, l'unic que aconsegueix que t'emportís del cinema és la intranquilitat de pensar que coses així puguin passar al món real i la decepció de veure com un director que havia muntat un film anterior entorn a una bona idea, decideix deixar de banda qualsevol pretensió que no sigui fer calaix explotant el seu èxit anterior.

Corazones solitarios

És curiós el que passa amb aquesta pel·lícula. Analitzats tots els seus components per separat semblaria que hagués de ser un èxit assegurat. Actors coneguts, una bona història de crims i morbo, una bona escenografia, bona imatge, bona realització....però quan ho poses tot junt i et mires la pel·lícula no funciona.

Anem a pams. La pel·lícula de Todd Robinson va ser presentada fora de concurs durant el passat Festival de San Sebastián.

La pel·lícula està basada en fets reals (el morbo) i reconstrueix els crims dels coneguts com “els assassins dels cors solitaris”. En els anys 40, Martha Beck (Salma Hayek) i Raymond Fernández (Jared Leto) van cometre una vintena d'homicidis, sent les seves víctimes dones solteres o vídues adinerades, a les que coneixien a través de la secció de contactes dels diaris. Finalment, van ser detinguts gràcies a la persecució del detectiu Elmer Robinson (John Travolta), precisament, avi del director de “Lonely hearts”. Condemnats a la pena de mort, Fernández i Beck van ser executats en la cadira elèctrica en la penitenciària de Sing Sing, en 1951 .

Malgrat que les històries reals i, a més d’assassins, acostumen a tenir bons resultats quan es porten al cinema, no se sap exactament que passa amb aquests cors solitaris que deixen fred a l’espectador.

Salma Hayek i John Travolta, la criminal i el policia cara a cara.

El director Todd Robinson no aconsegueix treure suc dels seus actors. Tenim un John Travolta incòmode amb els seus colls de camisa, a un James Gandolfini preguntant-se que fa fent de policia quan ell sempre ha estat un bon gàngster i a Jared Leto preocupat per a on ha anat a parar el seu cabell. Potser la més convincent de tot el grup és Salma Hayek encara que està molt lluny de les femmes fatales memorables que ens ha donat el cinema negre més clàssic.

Potser l’enfocament que s’ha fet de la història explicant-la des de punt de vista de la policia també fa que els assassinats no ens resultin tot l’aterridors que caldria i allunya a l'espectador de la pel·lícula. Menció a part pel trauma personal del personatge de John Travolta; independentment de que sigui una dada real de l'avi del director, desconcerta i molesta més que justificar cap comportament del personatge.

El resultat és un intent de recuperar el cinema negre que ha estat fallit. Malgrat ser un film correcte no connecta ni emociona a l'espectador. Resulta fàcil de veure però no enganxa a l'espectador a la seva butaca, no atemoreix, ni emociona, ni ens manté en tensió a l'espera del què passarà de manera que un cop surts del cinema s'oblida amb la mateixa facilitat que s'ha vist.

Historia de un crimen (Infamous)

Tots coneixem aquella dita de “Qui no corre, vola”. El més ràpid arriba el primer i, normalment, s’endú tots els premis. Però no sempre és el més ràpid, el millor corredor, ni el que mereix endur-se tots els premis perquè potser només ha estat qüestió de sort. Infamous arriba tard i sense endur-se cap ni un dels premis que es mereixeria perquè una pel·lícula suposadament bessona i de nom Capote s’ho ha endut ja tot i no és just.

Va existir un cop un escriptor de nom Truman Capote que, a més, era un personatge ple de clarobscurs i prou dual per què fos un caramel llaminer per qualsevol actor amb ganes de repte. Hi havia la seva obra més impactant “A sang freda” que donaria pas al gènere de la novel·la de no ficció. I, per últim, existia el procés creatiu que va seguir Capote per crear la seva obra i que el marcaria prou com per no tornar a publicar res remarcable després d’aquella novel·la. Així doncs els elements per fer una bona pel·lícula feia temps que estaven a l’abast de tothom.

Bennett Miller, com a director i Philip Seymour Hoffman posant-se en la pell de Capote van ser els més ràpids. El resultat va ser Capote que es van endur els elogis de la critica i un bon grapat de premis entre els quals va haver l’Oscar al millor actor.

Ara ens arriba Infamous (aquí traduïda com “Historia de un crimen”). La pel·lícula es basa en la novel·la “Truman Capote” de George Plimpton. Ho fa amb retard, de manera discreta, sense pràcticament promoció i carretejant llastimosament el llast de ser inevitablement i odiosament comparada amb Capote.

Malgrat que les dues pel·lícules visiten llocs comuns, seria un gran error pensar que estem davant d’un remake i de la seva original. No us confongueu Infamous no és còpia, ni remake de Capote. Té personalitat pròpia i, en molts aspectes. supera a la seva predecessora en temps.

Un dels grans perjudicats de que Infamous hagi arribat després de Capote ha estat el seu protagonista Toby Jones a qui últimament hem vist en “El velo pintado” i que fa una interpretació magnífica de Truman Capote. No vull desmerèixer Philip Seymour Hoffman però on aquest converteix a Truman en un simple personatge de ficció sense matisos Toby Jones l’humanitza mostrant-nos l’ésser humà que havia rera el personatge.

Truman capote i Harper Lee, Toby Jones i Sandra Bullock

Infamous consta de dues parts. La primera ens mostra el Capote superficial, envoltat del glamour entre festes i cotillejos càustics i sarcàstics. La segona ens mostra a un Truman transportat al món rural de Kansas on és un bitxo raro al que insisteixen en anomenar-lo senyora i on triga en guanyar-se la seva confiança. Un cap ho faci, podrà apropar-se a Perry Smith (un impressionant Daniel Craig), un dels assassins a l'espera de la forca. La relació entre Truman i aquest assassí prou fred com per matar però amb ànima d’artista és la que ens donarà la seva imatge més humana. En les converses i confessions entre aquests dos personatges és on la pel·lícula s’enlaira i dóna el millor de si. Infamous explica molt bé perquè Truman Capote afirmava “no van morir quatre persones en aquell crim; van ser sis i al llarg dels anys van ser set” i és que la relació entre Smith i Capote va anar més lluny del que l'anterior film Capote ens deia.

Tot plegat explicat amb un ritme narratiu millor que el de Capote (a mi se’m va fer eterna) amb la intercalació d’entrevistes de gent que va conviure amb l’escriptor en un recurs proper a la veu en off però una mica més original i envoltat d’un gran repartiment com Jeff Daniels, Sigourney Weaver, Sandra Bullock (que interpreta a l’autora de “Matar a un ruiseñor”, Harper Lee i en un dels papers més convincents de tota la seva carrera) entre altres. Per tot això Infamous mereix una oportunitat.

Potser no serà nou el que us expliquin i per molt que no hagi estat la primera, dediqueu-li una mica d’atenció. Com deia aquell bon home del detergent “Busqui, compari....” i decidiu si tinc o no raó i és millor que Capote. Per mi ho és.

Ocean's Thirteen

Quan Willy Bank (Al Pacino) trenca literalment el cor de Reuben Tishkoff (Elliott Gould) amic i mentor de Danny Ocean (George Clooney) ni ell ni la seva banda habitual tenen cap dubte de que cal fer justícia. El pla per venjar-se es posa en marxa.

No sé si un expert en numerología podria donar resposta als meus dubtes però crec que el número 3 em persegueix. Vaig néixer un dia 3. Sóc la tercera de tres germans. A casa hi ha tres televisions. Treballo en una empresa que té el 3 com a signe d’identitat. En les últimes (tres?) setmanes he vist tres pel·lícules que són tres terceres parts: Spider-man 3, Piratas del Caribe 3 i Ocean’s Thirteen. D’aquestes tres, com no podia ser de cap altra manera, em quedo amb la tercera.

"Ocean"s 11" estrenada durant el 2001 va recaptar 450 milions de dòlars en la taquilla mundial i era un remake d’una pel·lícula del mateix títol de 1960 amb Frank Sinatra, Sammy Davis Jr., Dean Martin i Peter Lawford com protagonistes. Després arribaria "Ocean"s 12" que malgrat no tenir critiques massa favorables va aconseguir recaptar 360 milions en 2004. “Ocean’s 13" es va presentar amb honors de catifa vermella a la present edició de Cannes. Desapareixen dues de les noies del cartell, Catherine Zeta-Jones i Julia Roberts mentre que s’afegeix Al Pacino i Ellen Barkin per atreure de nou als espectadors.

Confesso que davant l’opció d’anar a veure la tercera de la saga Ocean vaig dubtar en anar-hi. Em feia una certa mandra confessada a altres companys de la revista. La seva antecessora em va avorrir i, el cert, és que la vaig acabar considerant com una fantasmada on el vestuari dels molts “guapissims” que hi sortien acabava sent més important que un guió coherent.

Al Pacino i Ellen Barkin s'incorporen en aquesta tercera part

Al final, com podeu deduir fàcilment, vaig anar, vaig seure a la meva butaca i un cop ja tenia al davant els crèdits finals d’Ocean’s 13, el primer que vaig pensar és que hagués estat una pena haver-me perdut aquella pel·lícula en que les dues hores que dura m’havien passat en un no res i que m’havia fet passar una magnifica estona.

Sí, "Ocean’s 13" li ha quedat força rodona al bo d'Steven Soderbergh. Un grapat de bons actors amb unes bones interpretacions recolzades per, aquest cop sí, un guió com Déu mana, diàlegs ben treballats, amb dosis d’humor i picades d’ullet a l’espectador (veure l’ultima conversa entre Clooney i Pitt a l’aeroport).
Si voleu que no sigui tant bona puc trobar algun però a la pel·lícula. No hi ha factor sorpresa, tots sabem de què va la cosa. La formula és més que coneguda i tothom que hagi vist una o les dues anteriors sap a la perfecció quin serà el següent pas, el final i esperarà algun gir suposadament sorpresa però previsible a aquestes alçades. Malgrat tot se li ha de reconèixer la virtut de que malgrat no ser un producte nou no cansa ni es fa pesat a l’espectador.

Ja sabeu lladres amb glamour, trajos de Gucci i humor a qui no hi ha caixa forta que se’ls resisteixi i que us faran passar una bona estona dins del cinema i que a molts aconseguirà fer oblidar el mal gust de boca d’aquella “Ocean’s 12”.