Elizabeth: La edad de oro

Fa quasi deu anys, el director Shekhar Kapur va sorprendre al món amb una història sobre la reina Elizabeth d'Anglaterra que ens acostava a la vulnerabilitat dels anys joves de la monarca amb una presentació tècnica moderna, brillant i colorista. Ara, una dècada més tard, reprèn el personatge en la seva edat adulta per presentar-nos-la en una suposada Era d'Or que es queda en llautó.

Una de les pitjors coses que et poden passar quan vas al cinema és que t'hagis fet un munt d'expectatives sobre una pel.lícula que tenies moltes ganes de veure, i que té tots els elements per estar a l'alçada de l'esperat, però surtis totalment decebut després d'haver-te mirat el rellotge unes quantes vegades. I és cert que a vegades no es pot acusar a ningú que no sigui un mateix d'haver-se format falses esperances. Però aquest no és el cas, perquè des del trailer al propi plantejament del film se'ns promet un climax que acaba resolt de la manera més decebedora.

Elizabeth: La edad de Oro, reprén el personatge de la primera entrega al 1585, quan ja porta uns anys en el tron i començava a forjar-se la llegenda d'aquesta reina que encara avui desperta fascinació i admiració. En el moment en què ha de fer front a la traició de la seva cosina Maria Estuard i a l'intent dels espanyols per envaïr Anglaterra, arriba a la seva cort el capità Walter Raleigh. Tot i l'atracció que la reina sent per ell, no es permet mantenir-hi una relació i ho farà a través de la seva dama de companyia.

Els punts a favor d'aquesta Elizabeth són els que arrossega de la primera part, una magnífica Cate Blanchett que dota al seu personatge del caràcter i la presència que requereix, una posada en escena preciosista i un vestuari magnífic. La resta del repartiment també està a l'alçada, amb noms com Geoffrey Rush, Clive Owen o Samantha Morton (deixo a banda Jordi Mollà que composa una molt discutible per no dir vergonyosa versió del rei Felip II).

El què falla doncs, és la història. La sinòpsi ja deixa entreveure els molts temes que intenta tocar la pel.lícula i que al final resulten en una amalgama que no acaba de cuallar. Deixant de banda la rigurositat històrica del film o les llicències que s'hagi pogut prendre el director, el cert és que el personatge i el passatge històric donaven de sí per una història grandiosa que aquí queda reduïda a una pobra barreja de culebrot, unes quantes intrigues mal resoltes i un final que intenta aportar una mica d'acció per deixar l'espectador amb la sensació que essent com és ni tan sols calia posar-li.

I no és que un esperi coses que no li hagin promès, sino que el propi títol 'La edad de Oro' no es justifica en cap moment del metratge. La pretensió manifesta de Kapur de centrar-se en l'aspecte més humà i vulnerable de la reina es materialitza en un comportament histriònic causat per un triangle amorós sense cap profunditat que no quadra amb la fortalesa i el carisma del personatge d'Elizabeth. I l'ombra d'una guerra que planeja per tot el nus del film acaba desembocant en un desenllaç desinflat que només serviria perquè a l'Armada Invencible espanyola li haguessin de canviar el nom de tant ràpid com s'enfonsa. Amb ella, per desgràcia, naufraguen tot el cor i tota l'èpica que aquesta pel.lícula podria haver tingut.

Shoot'em up

Si sou membres d'algun grup antiviolència i contraris a l'ús indiscriminat de les armes de foc en el cinema absteniu-vos de trepitjar cap sala on es projecti "Shoot'em up". La pel·lícula és una orgia de trets i acció sense aturador.

Des del primer segon de pel·lícula (el logo de la companyia New Line Cinema ja es crea a trets) fins a l'instant final la pel·lícula de Michael Davis és un seguit d'escenes d'acció i enfrontaments a trets com si d'un circ es tractés amb un "més difícil encara" increcendo. Qualsevol diana impossible és encertada per un tret certé d'Smith. Qualsevol situació 1 a 10000 on Smith està clarament en desavantatge serà vençuda sense cap dubte. I tot això amb una criatura resistent i a prova de cops a braços.

De què va? Doncs el Sr. Smith protagonista del film és un tipus dur i malhumorat que enmig d'un tiroteig ajuda a néixer un nen. Aviat descobreix que la criatura és el blanc d'un equip de misteriosos atacants enviats per Hertz. Des d'aleshores Smith es converteix en el protector del bebé i juntament amb DQ, una prostituta, es posarà a investigar perquè volen veure mort al nen.

"Shoot'em up" és una fantasmada ja us ho dic ara. Una pel·lícula premeditadament exagerada, excessiva, increïble i petarda al mateix temps que divertida i distreta.

Analitzada més a fons, la pel·lícula no se salvaria de la crema de certa crítica més exigent que la de la recerca d'un simple divertimento perquè nila història central no és massa original i el guió es fàcilment previsible i pla. Tampoc no busqueu justificacions als personatges perquè l'únic que coneixereu d'ells serà el que es veu en aquell moment en la pantalla i poca cosa més se sabrà. Smith (Clive Owen) és com una mena de "barrufet rondinaire" que comenta a tort i dret allò que considera més odiós (per cert, em solidaritzo amb el seu odi als que no són capaços de posar un intermitent per canviar de carril) i de la mateixa manera que no sabrem perquè rondina tant tampoc sabrem perquè decideix salvar aquella criatura peti qui peti. Com a contrincant Hertz (Paul Giamatti), un homenet que semblaria qualsevol cosa excepte un assassí a sou. Despistat, poca cosa, molest quan no se surt amb la seva, clarivident a l'hora de la recerca de pistes d'Smith i amb una aparent vida normal fora dels horaris de feina acaba caient bé perquè en el fons és un nen a qui han pres el seu regal.

No hi busqueu lògiques. No busqueu guions rodons. Somrigueu davant les fantasmades que una rera l'altra apareixen en pantalla (fins i tot en l'escena de sexe entre l'explosiva Bellucci i el sexy Owen). Gaudiu de la pel·lícula com quan us feia gràcia que al pobre "coyote" li caigués un roc al cap per culpa del "Correcaminos bip, bip" i acabés fet una coca.Us asseguro que com a mínim ja no tornareu a veure les pastanagues com una hortalissa qualsevol.

Adiós pequeña. adiós

Ja abans que el cas de Madeleine McCaan es fes omnipresent als mitjans de comunicació, l'actor Ben Affleck va escollir una trama sobre la desaparició d'una nena per fer el seu debut com a director. Un tema que fa molt de temps ha servit de base a innumerables telefilms de sobretaula carregats de tòpics però que aquí suposa el punt de partida d'un film interessant i reflexiu que fa que observem amb interès els passos d'Affleck darrera la càmera fins i tot els qui no el suportem com a actor.

Una dada clau de 'Adiós pequeña, adiós' és que es basa en un llibre homònim de Dennis Lehane, qui també és l'autor de Mystic River. I tot i que evidentment a Ben Affleck li falta molt de camí per ser Clint Eastwood, el seu film comparteix amb aquell un cert to i tarannà, un basar-se en els personatges i en els seus dilemes morals que travessen la pantalla fins a l'espectador.

La història comença a Dorchester, un suburbi de Boston ple de petites tragèdies familiars i desesperança però amb un caràcter propi i autoprotector. Allà és segrestada la petita Amanda, filla d'una drogadicta que no demostra gran preocupació per la pèrdua de la petita. Els tiets d'Amanda contracten els serveis de Patrick i Angie, una parella de detectius criats al barri que pel seu coneixement de l'entorn podria arribar més lluny que la policia en la resolució del cas.

A partir d'aquí, tot i que la investigació policial que segueix actúa com a motor per fer avançar el film, aquest planteja aspectes que van molt més enllà. En primer lloc ens presenta pincellades d'una comunitat que el director coneix bé. Criat a Cambridge, Affleck torna a treure partit com ho va fer en el guió de El indomable Will Hunting usant la vida dels suburbis de Boston per mostrar que just al costat de les grans ciutats, els seus parcs i les seves universitats hi ha zones on els somnis no es compleixen i la supervivència passa per camins més foscos que poden portar a una realitat desagradable de la que no aparta la mirada.

En segon lloc i més important, Adiós pequeña adiós no cau en cap dels tòpics sobre nena segrestada, mare plorosa, moviment ciutadà, mitjans de comunicació preocupats i resolució del segrest amb final feliç. Adiós pequeña adiós és una emotiva passejada pels grisos de la vida, la zona difusa entre el correcte i l'incorrecte, els dilemes morals i les conseqüències de les decisions que es prenen. Els seus personatges són complexes i plens de dubtes ètics que expressen obertament fent participar l'espectador de tot allò que es planteja a la pantalla.

I al capdavant d'aquest plantejament, als crèdits apareix un altre Affleck que també brilla amb llum pròpia. El germà petit del director, Casey, interpreta de manera efectiva al detectiu protagonista medint-se amb solvència amb veterans com Morgan Freeman i Ed Harris.

A "Adiós pequeña adiós" se li poden fer alguns retrets com un excés explicatiu d'algunes parts del desenllaç o certa lentitud en la part central. Però en conjunt resulta una pel.lícula molt lloable i que em fa desitjar que Ben Affleck decideixi quedar-se darrera la càmera oferint-nos més regals com aquest.

53 días de invierno

Un vespre plujós, tres persones esperen un autobús a la mateix parada i presencien l'abandonament d'un gos. A partir d'aleshores es separen, cadascun segueix el seu camí. I les seves vides paraleles, al llarg de 53 dies d'hivern transcorren de manera entrelligada davant de la càmera de Judith Colell.

La realitzadora catalana porta a la gran pantalla la seva particular narració de vides creuades. I es serveix d'un fet casual com la coincidència en un punt determinat de la ciutat i l'abandonament d'un animal per retratar de manera sensible, realista i emotiva les vides d'unes persones que bé podrien ser les de qualsevol amb qui compartim l'autobús cada dia.

Els protagonistes que ha escollit la guionista Gemma Ventura per teixir aquesta trama són dues dones i un home que passen per un moment crític en les seves vides. Mila és una mestra que torna a les aules després d'haver estat agredida per un alumne. Valeria és una estudiant de violonchel que es troba enmig d'una complicada relació entre els seus pares i que manté un afer amb el seu professor de música. I Celso és un guarda jurat que es queda sense feina just quan la seva dona li dóna la noticia que està embarassada de bessons.

Les seves històries particulars, que n'aniran desvetllant d'altres relacionades, serveixen de base a Colell per exposar la fragilitat humana, la soledat i la manera com afrontem les nostres pors. Tres microcosmos que exemplifiquen una societat que tendeix massa a l'individualisme i la frenètica i materialista búsqueda de l'èxit, deixant de banda detalls i sentiments que aquesta història reivindica des de la seva modèstia.

Són només tres exemples, però prou variats i ben entrelligats al llarg de la pel.lícula com per conformar una mostra de cinema social que transmet el seu missatge sense doctrines ni lliçons. Amb una posada en escena elegant i un ritme pausat però que no allarga el metratge en excés (90 minuts), 53 días de invierno resulta efectiva per la seva falta de pretensions i artificis; tant sencilla i complicada com la vida mateixa.

En un film de personatges com aquest, els actors protagonistes tenen la clau de la seva credibilitat. I en aquest cas cal destacar les bones interpretacions, sobretot de les actrius Mercedes Sampietro, Aina Clotet i Silvia Munt, i la de l'actor Alex Brendemühl.
Realment és una llàstima que aquesta pel.lícula que ja vam poder veure fa dues edicions del Festival de San Sebastián i que s'ha passejat per certamens de tot el món hagi trigat tant a arribar a les nostres cartelleres.