Los lios de Gray

No us deixeu enganyar “Los lios de Gray” és una d’aquelles comèdies romanticones típiques, tòpiques, previsibles i de tota la vida per molt que us la vulguin vendre com una cosa moderna, transgressora i diferent a tot el que heu vist fins ara.

Superar els 10 minuts inicials no us serà gens fàcil...per mi no va ser-ho. Després del ball meravellós de la parella, la carrera encantadora pel park entre la parella i la parella estupenda en ella mateixa si no heu tingut una pujada de sucre que us faci anar a petar a urgències rebreu una petita sorpresa argumental que us donarà unes expectatives que finalment no seran complertes.

Com que no puc fer la crítica sense spoilerjar una mica, aquí va: avís POSSIBLES SPOILERS. La parella en si no és una parella realment sinó que són germans però tant units que tothom pensa que són parella. No, no penseu que el tema és incestuós, això seria com a mínim morbós i excitant i sento dir-vos que aquesta pel·lícula excepte pel morbo que pot provocar petó lèsbic existent en alguns no té res d’excitant. Els germans com a resultat de que tothom els vegi com parella decideixen que han d’augmentar la seva vida social i buscar alguna altra companyia que no sigui de la família. Un dia de passeig pel parc el germà (Tom Cavanagh ) coneix una noia (Bridget Moynahan) i de seguida queden absolutament enamorats l’un de l’altre de tal manera que decideixen sense massa espera anar a Las Vegas i casar-se. La germana (la Gray del títol) interpretada per Heather Graham serà l’únic testimoni de la boda no sense abans fer un comiat de soltera com cal. Després d’unes quantes copes el comiat de soltera acaba amb un petó entre la futura cunyada i la núvia. Del petó Gray dedueix que està molt clar perquè no ha trobat mai l’home de la seva vida, perquè en realitat ella sempre ha buscat la dona de la seva vida i ves quina casualitat, és el dona que s’ha de casar amb el seu germà.

A partir d’aquí la pel·lícula es converteix en una acumulació de tòpics i amb una falta d’idees que estaborneix a l’espectador no de les sorpreses sinó de cansament. Perquè tothom ja sabia que la Gray era lesbiana (excepte l’afectada) i ella com la resta dels que l’envolten ho accepten amb una facilitat que sembla mentida i mentre mira d’allunyar-se de la dona del seu germà balla amb ella emulant d’una manera poc creïble el ball d’una pel·lícula clàssica i encara que sembla que el món s’acabi, no, ella trobarà una altra dona de la seva vida en un obrir i tancar d’ulls.

La pel·lícula no arrisca i es dedica a suavitzar-lo tot. Ho pinta tot amb una fina capa de color rosa sense triar quina de les dues històries d’amor, la lesbiana o la hetero és la protagonista i al final queda en un vull i no puc. Vol evitar el conflicte però s’obliden de que si no hi ha conflicte, els guions no funcionen i aquí és on falla tot plegat. Evidentment no cal que la Gray protagonitza la pel·lícula es suïcidi quan troba satisfactori un petó amb una altra dona, però d’aquí a trigar una dècima de segon a acceptar el lesbianisme...és voler simplificar massa les coses, fins i tot, per una comèdia.

Harry Potter i l'orde del Fènix

Portar a la gran pantalla un llibre que supera les 700 planes suposa tot un repte. David Yates aconsegueix una pel·lícula efectiva i efectista de manera que en dues hores i quart pocs s’avorreixen però ho aconsegueix després de sacrificar una sèrie de trames, subtrames i petits personatges.

Estem davant d’una pel·lícula, que com el seu llibre corresponent, és un relat de transició a través del qual Rowling ens va preparant pel desenllaç final. La pel·lícula continua l’estela fosca que es va encetar amb “el pres d’Azkaban” que va marcar el punt final de l’infantilisme potterià. Ara tot gira al voltant de Harry Potter i la seva lluita interior contra l'atractiu poder de Lord Voldemort que com una mena de costat fosc de la força l’atreu sense poder-se controlar. El resultat és una pel·lícula fosca amb poc rastre de conte infantil.

El cert és que la pel·lícula aconsegueix atrapar de manera senzilla l’espectador davant de la pantalla de manera que entre vols d’escombra per sobre del riu Tàmesi i cursets pràctics de maleficis diversos el metratge acaba passant en un no res. Però (perquè sempre hi ha un però o dos) els puristes del relat literari no podran evitar veure la pel·lícula mentre els assalten dubtes i preguntes: “aquí falta això”, "ui, que poc explicat està això altre” i “aquest personatge on para?”. En l’altre costat es trobaran els que no han llegit els llibres que, probablement, acabaran perdent-se una mica si no tenen un menor d’edat al costat que els alliçoni, perquè Yates ha anat al gra de l’acció sense masses voltes ni explicacions sobretot a la mitja hora inicial on s’embala per encadenar un munt de fets sense massa explicació per després calmar-se una mica a la que arriba a Hogwarts i donar-se temps per perdre aire de cara a un nou encadenat d’accions fins als títols de crèdit.

Si Potter és el rei absolut de la pel·lícula malgrat la manca d’expressivitat del jove Radcliffe, la resta de personatges els trobem una mica encarcarats, difosos o desaprofitats segons els casos. Difosos la resta de professors desplaçats pel protagonisme de la nova professora de Defensa contra les Arts Fosques. Encarcarats Ron i Hermione que sembla que hi siguin com uns espectadors més o perquè no hi ha altre remei. Desaprofitats Sirius Black perquè no calia un Gary Oldman per un parell d'abraçades amb el seu fillol o per un moment clau que passa a tal velocitat que un simple parpelleig us ho farà perdre, Beatrix Lestrange perquè la magnifica Helena Bonham Carter surt breument i el seu personatge podria haver estat una dolenta memorable i el mateix amb Dolores Umbridge que una mica menys caricaturitzada hagués provocat molta més ràbia contra el personatge.

En resum, el que deia efectista i efectiva. No us avorrireu perquè l’acció està prou ben encadenada per no deixar temps a l’avorriment, però analitzada fredament un s’adona de que hi ha detalls que falten i que fallen.

Fast Food nation

"Fast Food nation" comença amb una premissa no apte per estómacs sensibles "hi ha merda a la carn de les hamburgueses" a partir d'aquí la pel·lícula no es limita a la crítica de l'anomenat menjar escombraries sinó que s'endinsa en altres temes més socials com la immigració i l'explotació laborals que aquests pateixen.

Un pot caure en l'error de pensar que estem davant d'un altre "Super Size me" i acabar desconcertat davant la gran pantalla sense entendre el que està veient.

La pel·lícula de Linklater malgrat que comença com una critica davant de la porqueria que hi ha al nostre menjar evoluciona en una critica de les desigualtats socials, de l'explotació que el primer món fa de la immigració que hi arriba i de la indefensió que aquests pateixen davant dels amos i empresaris que només pensen en el beneficis i poca cosa més.

Linklater és un director que difícilment trobem encasellat en un gènere. Tant pot fer-te una pel·lícula romàntica i meravellosa com "Antes del amanecer" com submergir-se en el malson al·lucinogen dels addictes a una droga amb estètica de rotoscopia a "A scanner darkly" o mirar de fer una cosa comercial amb "Escuela de rock". I malgrat semblar que Linklater va d'un costat a l'altre sense cap control el seu cinema sempre té un punt en comú: és cinema d'actors, és cinema de diàlegs per sobre de qualsevol acció. Aquest cop amb el màxim exponent del cinema d'actors, una pel·lícula coral i de nou les converses i els dialegs prenen protagonisme. Tres històries diferents relacionades amb les hamburgueses i el seu sector càrnic. Primer la del directiu que viatja fins a l'escorxador d'on surt la carn de les seves hamburgueses per investigar l'alta presència de bactèries fecals detectada en els seus productes, la d'una noia que treballa en una cadena de menjar ràpid fins que decideix rebel·lar-se i la d'una colla d'immigrants arribats il·legalment al país i que acaben treballant escorxant carn.

El film compta amb presències interessants Patricia Arquette, Paul Dano (el noi en vaga de silenci a "Little Miss Sunshine"), Ethan Hawke, Greg Kinnear, Kris Kristofferson, la cantant Avril Lavigne, Catalina Sandino Moreno, a qui haviem perdut el rastre des de la seva nominació a l'Oscar i Bruce Willis (increïble la conversa que manté amb Greg Kinnear) entre altres.

El resultat de la pel·lícula és irregular amb unes històries més ben desenvolupades que altres i, en concret, la de la treballadora de l'hamburgueseria que podria desaparèixer o no haver existit mai sense cap problema. Al final la presència de la porqueria en la carn acaba convertida en una simple anècdota davant la realitat que mostra de la immigració, la seva explotació i amb un final brutal que fa sentir vergonya aliena de com els humans tractem a altres humans. En resum, el menys preocupant no és què mengem sinó la manera que som i alguns, no mereixen menjar cap altra cosa que merda a les seves hamburgueses.