En un mundo libre...

Angie no ha rebut una educació massa bona, però està plena d'energia, enginy i ambició. No és la primera vegada que es queda sense feina, però ara intenta refer-se i demostrar el que val. Angie i la seva companya de pis, Rose, decideixen convertir-se en els seus pròpis caps, i obren una agència de treball temporal per a treballadors immigrants que actua en un món inestable en el qual el treball és barat i les lleis només serveixen per a ser ignorades.

Ken Loach és un agitador professional de consciències. Amb "En un mundo libre..." el director torna amb una pel·lícula socialment compromesa que crítica la precarietat laboral que viuen els immigrants. Com arriben al nostre món amb l'esperança de què aquí trobaran una vida millor i acaba decepcionant-se d'anar trobant un munt de trampes amb les que només pretenen treure'ls els pocs diners que tenen.

Els que estiguin acostumats al cinema de Ken Loach poden formular un "no hay nada nuevo bajo el sol" perquè aquesta pel·lícula segueix l’estela de totes les altres d'aquest director (exceptuant "El viento que agita la cebada"). Té el seu segell personal encara que podríem dir que hi ha uns quants matisos que li donen un cert toc diferent. Repeteix amb la immigració com a tema central però aquest cop la història no se centra en l'immigrant sinó que el nucli central de la història és l'explotador, explotadora en aquest cas. El fet que la protagonista estigui interpretada per una actriu debutant, Kierston Wareing, li confereix credibilitat al personatge i un cert aire de docudrama que es trenca amb un excés de dramatisme en la part de la pel·lícula quan la protagonista es amenaçada, perdent també el toc de realisme que per sort recuperant tot just en un desenllaç obert molt encertat.

S'ha d'agrair a Ken Loach i suposem que també a Paul Laverty, el guionista, que ens mostrin un personatge que sí, és un explotador però que també és humà. Angie, la protagonista, és una dona amb tots els matisos de grisos possibles entre el blanc i el negre...entre la legalitat i la il·legalitat. Una dona que passa de víctima a botxí pràcticament de casualitat mentre afirma un cop i un altre que no passarà més. Veiem que el que fa no està bé però és fàcil entendre-la i, fins i tot, buscar una excusa al seu comportament. D'aquesta manera Loach no deixa l'explotació en mans de rics i poderosos sinó que reparteix les culpes entre tots, el que ho fan a petita escala perquè no es diuen que no tenen altre remei i també els que ho veuen però s'ho miren sense fer res.

Resumint si el segell Loach i que us remoguin les consciències us agrada, aquesta pel·lícula serà una bona tria. Si vols veure una cosa únicament per distreure't, l'estil Loach et cansa i ja saps que hi ha problemes en el món però no tens ganes que te'ls recordin, tria una altra.

Sweeney Todd, el diabólico barbero de la calle Fleet

Diuen que no sóc la persona més adient a l’hora de fer una critica objectiva de qualsevol obra que dugui associats els cognoms de Burton i Depp però no tenen raó. M'agraden és cert...però no a ulls clucs, no sense critèri.

Un m’agrada pel seu cinema, per la seva creativitat fosca, per aquest humor negre i escabrós tant particular, per la seva desbordant fantasia diferent a tota la resta, per posar al freak al poder i malgrat tot, donar sempre un toc de romanticisme. M'agrada sobretot en les seves obres més personals i molt poc en les que es nota que ho fa per encàrrec. De l’altre m’agrada la seva versabilitat, el seu camaleonisme, la manera en que crea els seus personatges, com els converteix en atraients malgrat que mai són del tot normals, com canvia completament d'aspecte i com no li fa por no semblar ell.

I tots dos, Burton i Depp, Depp i Burton tornen a pujar en un tàndem cinèfil per dur-nos el musical “Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street”. Una història sobre la venjança i com aquesta venjança es devora a ella mateixa. D’aquesta manera defineix la història Stephen Sondheim, creador de la versió teatral musical, que Tim Burton adapta i ens porta a la pantalla gran.

Només calen els títols de crèdit de Sweeney Todd per adonar-se que estem al davant d’un producte 100% Burton. Aquests només són la porta d’entrada al seu univers personal i fàcilment identificable. Un Londres victorià fosc i poc acollidor, decorats que es veuen que estan allà i no creats virtualment amb una pantalla verda, sang d’un vermell artificiós, teatral i en abundància fins esquitxar les càmeres. Una sang brillant que destaca entre els grisos que dominen i els maquillatges malaltissos triats perquè els actors mostrin en el rostre tota la malaltia de les seves ànimes. Burton fa una adaptació d’una obra de teatre i vol que es noti, per això la seva pel·lícula té alguna cosa de teatre, de moviments exagerats, de sang expressament irreal, en resum d’artificialitat deliberadament buscada i trobada. Visualment i tècnicament perfecte, amb una càmera de moviments elegants i variats per mostrar una ambientació acurada fins l’últim detall.


El que Tim Burton ha construït és un MUSICAL, així amb majúscules i amb totes les lletres. Un musical dels clàssics, clàssics. No espereu cap musical modern d’avantguarda estil “Moulin Rouge!” perquè no el trobareu. Els al·lèrgics a aquest gènere els recomano que es mantinguin el màxim allunyats de les sales on es projecti Sweeney Todd, perquè quan Tim Burton es posa a musicar, ho fa a consciència. Pràcticament sense diàlegs, el 95 % de la pel•lícula és cantada. No negaré que s’agrairien unes quantes línies més de diàleg normal o eliminar alguna que altra cançoneta (i de fer-ho proposaria les que protagonitzen la parella jove la dolçor i l’empalagositat de les quals alenteixen la pel•lícula i li fa perdre força).

Quasi dues hores de metratge d'una història, la venjança i la desolació final que comporta, que avança in crecendo fins arribar als 10 minuts finals d’alta tensió. Dues hores ben portades i cantades per uns actors en estat de gràcia. De tots el millor és sense cap mena de dubte Johnny Depp. En la seva sisena col•laboració amb Tim Burton, Depp sap construir un personatge embogit de venjança, fosc i altament magnètic. Quan Sweeney Todd surt en pantalla i alça el braç navalla en mà, omplena la pantalla i captiva a l’espectador entre fascinat i horroritzat pel personatge que té al seu davant. No per això s’ha de menysprear a la resta del càsting triat. Des de la fornera Helena Boham Carter passant pel Jutge Alan Rickman, l’agutzil Timoty Spall i, fins i tot, el barber contrincant Sacha Baron Cohen (l’alter ego actor de l’insofrible Borat) tots ells realitzen unes convincents interpretacions i amb una més que correcta musicalitat malgrat no ser cantants professionals.

Amb tot la nova proposta de Burton no serà un èxit rotund de taquilla per les grans masses. No és una pel•lícula fàcil. Pot horroritzar al pobre despistat que esperi un Elm Street per acabar descobrint que Freddy Krueger li canta sense aturador. Fins i tot, pot decebre a qui esperi un “Sleepy Hollow” o “La Novia cadaver” si les interpretacions, l’ambientació, l’escenografia i els altres detalls d’alta qualitat no li compensen l’encadenament excessiu de números musicals que poden fer-se pesats o donar la sensació de que allò no avança. El més important és saber el que un es trobarà quan vagi al cinema: Burton, Depp i el musical més clàssic, esteu avisats.

Per mi ni pesada, ni excessiva sinó tot el contrari una meravella fascinant malgrat no ser la perfecció absoluta (si és que mai ha existit tal absolutisme). Una nova obra d’art de Tim Burton susceptible de ser pujada als altars pels seus adoradors.

Poc objectiva? Valoreu vosaltres mateixos.

Juno

A molts ens va sorprendre veure fins a quatre vegades el nom de Juno a les llistes dels nominats a l’Oscar. Fora de la llista s’han quedat pel•lícules com “Eastern promises” o “American Gangster” enfront d’una pel•lícula amb el segell d’independent que ha estat també la sorpresa en les taquilles nord-americanes. Però hi ha per tant?

Juno continua el camí de petites produccions amb el segell d’independents que acaben nominades a l’Oscar. Va obrir camí “Entre copas” i va seguir “Little Miss Sunshine”. Totes tres pel•lícules tenen trets comuns amb les seves pròpies singularitats. Són històries senzilles, petites, quotidianes i sense grans artificis de gent no especialment amb èxit social. Aquestes pel•lícules basen la seva força en dues coses per sobre de cap altra, uns personatges que es poden qualificar de freaks però que es troben molt ben definits i que desperten ràpidament la simpatia i la solidaritat del públic que els acaba adoptant i sentint-los propers (quasi com un membre més de la família) i la recerca i la troballa de diàlegs originals amb un toc d’ironia que fa somriure. Totes elles són viatges evolutius en les vides dels personatges. Ja pot ser un viatge per tastar vins, com un en furgoneta cap un concurs de bellesa o el viatge d’una jove no només pel seu embaràs sinó cap a la maduresa.

Juno i Allison, la seva millor amiga

Perquè precisament això és Juno. És el viatge evolutiu d’una adolescent de caràcter i humor especials pel seu embaràs que, a més, la condueix cap a la maduresa. De fet, tots els personatges de Juno realitzen el viatge d’una manera o d’un altra i quan acaben la pel•lícula no són els mateixos que quan la van començar.

Acostumar-se al personatge de Juno que ens porta una esplèndida Ellen Page no es fàcil. Marisabidilla amb tendència a la resposta ràpida i el màxim d’àcida possible pot arribar a caure malament i, el que és pitjor, a no veure-la com creïble. Incoherències com el fet de que una noia de 16 anys controli completament el fet de quedar prenyada sense cap moment d’histèria o pànic, que sàpiga el què vol i el què farà per solucionar-ho però que no hagués pensat en alguna mesura per no quedar prenyada accentuen la sensació d’irrealitat del punt de partida de la pel•lícula. En certa manera el conjunt inicial de veu en off, música indie (atenció a la BSO!!) i personatge tant particular generen una sensació forçada de “oh, què independent que és aquesta pel•lícula”. Per sort un cop evoluciona la pel•lícula i el personatge de Juno desapareix aquesta postura inicial una mica artificial. Juno deixa de ser una lolita que tot ho sap, es mostra humana i la pel•lícula comença a calar.

Menció especial a la resta d’actors que acompanyen a Ellen Page. Potser perquè el quió és de Diablo Cody (curiós nom), una dona, els personatges femenins estan molt millor definits i destaquen molt més en la història, evidentment femenina. La madrastra, Allison Janney; l’amiga de Juno, Olivia Thirlby, i l’esposa del matrimoni que vol adoptar, Jennifer Garner. Malgrat tot és inevitable agafar “carinyo” als homes de la cinta: Michael Cera silenciós però encantador, el pare de Juno, J.K. Simmons, i Jason Bateman com el poc madur marit de Jennifer Garner.

Juno i el sorprès pare de la criatura

No és una comèdia, és un petit drama humà enfocat amb un sentit d’humor una mica especial com el que té el personatge de Juno. Una frase o una situació us arrencarà un somriure però no us espereu una comèdia per partir-se de riure. La història que ens expliquen no té res de nou. No és original però aconsegueix la implicació del públic i els fa partícips de la història gràcies sobretot l’evolució humana que fan els personatges.

Si hi ha per tanta nominació? Sincerament crec que no. Passareu una bona estona en el cinema. És d’aquelles pel•lícules senzilles i agradables que si bé no expliquen res de nou ho fan d’una manera prou hàbil per fer-te sentir content amb tu mateix i, fins i tot, amb la resta de la raça humana preferiblement si no et toca ningú que mengi sorollosament crispetes al teu voltant.

Savage Grace

Tom Kalin porta al cinema el pas de la grandesa a la decadència d’una família benestant. Una història real de final tràgic i amb incest inclòs que pot resultar molesta i fer-te remoure incòmode en el teu seient encara que estiguis avisat de què t’hi trobaràs.

En sortir del passi de la pel•lícula em van preguntar: “què tal?”. La meva primera reacció va ser respondre “bé” però al segon vaig rectificar i vaig dir “bé rareta”(amb diminutiu perquè llavors sembla que tot soni una mica més suau).

"Savage Grace" narra la vida de Barbara Daly, una dona que passa a formar part de l'alta societat americana després de casar-se amb Brooks Baekeland, hereu de la fortuna de la baquelita. Elegant i bella, Bàrbara sembla, no obstant això, no estar a l'altura del seu nou estatus als ulls del seu marit milionari. El naixement del seu únic fill, Tony, desestabilitza el seu matrimoni. Menyspreat pel seu pare, Tony creix acostant-se cada vegada més a la seva mare, lligant-se a ella fins iniciar relacions incestuoses. Tot plegat acabarà de manera tràgica.

Tècnicament la pel•lícula és impecable. Bona imatge, bona ambientació, una recreació acurada de l’època amb paisatges que a molts us seran propers per haver estat rodada en bona part en terres catalanes. És, per tant, una bona experiència visual que està acompanyada per unes bones interpretacions. Una impressionant Julianne Moore, per exemple, porta el major pes de la pel•lícula i omple la pantalla a cada una de les escenes que surt.

Els problemes venen en el com t’ho expliquen perquè ho entenguis tot. Perquè aquell desenllaç? Perquè les relacions incestuoses? Perquè la decadència? Lamentablement si sou d’aquelles persones a les que us agrada entendre els personatges i les raons dels comportaments humans haureu de llegir directament el llibre o triar una altra pel•lícula. La història queda molts cops retallada, apedaçada en una mena de successió com de capítols d’un culebrot. Saltant d’un a l’altre sense una fluïdesa narrativa necessària que permeti a l’espectador entendre tot el que s’ha d’entendre i endinsar-se en la història d’una manera coherent...com si et perdessis algun capítols de la sèrie i et faltés informació.

El resultat de la falta de narrativa fluida és que no s’aconsegueix entendre els personatges. Algunes situacions arriben bruscament. Pràcticament assalten a l’espectador de manera sobtada i s’apodera d’un la sensació de surrealisme, alguna vegada surrealisme humorístic i d’altres un surrealisme morbós que incomoda.

“Savage Grace” va conquerir Cannes. A mi no m’ha conquerit. Em reafirmo. Continuo pensant que és rara potser simplement perquè no els he entès.

Soy leyenda

Robert Neville és un científic brillant, però ni ell ni ningú podrà contenir un virus creat per l'home i que resulta ser imparable, incurable. Immune al virus, Neville és ara l’únic ser humà supervivent de la ciutat de Nova York i potser del món sencer. Però no està sol. Està envoltat dels "infectats", víctimes de la plaga que s’han convertit en éssers depredadors, els quals només poden existir en la foscor i que devoraran o infectaran a tots i tot el que es creui en el seu camí.

No sé si es considera pecat fer la crítica de "Soy leyenda" sense haver llegit el llibre de Richard Matheson en el qual es basa la pel·lícula. Sóc conscient de que no puc optar per una comparativa ni valorar si estem davant d'una bona adaptació (pel que he llegit d'altres més experts sembla que l'adaptació és més aviat lliure i molesta). La "Soy leyenda" de Will Smith és la tercera adaptació de la novel·la. La més famosa i la que més recordo és "El Último Hombre Vivo" (1971) protagonitzada per Charlton Heston. L'altra "The Last Man on Earth" (1964) va ser dirigida per Ubaldo Ragona, protagonitzada per Vincent Price i pràcticament desconeguda al nostre país. La que ara ens arriba ha estat dirigida per Francis Lawrence (director de la confusa "Constantine") i interpretada per Will Smith

Sol davant el perill.

Si una cosa està clara d'aquesta tercera adaptació del llibre és que està al servei més que absolut d'un sol home, Will Smith. Una pel·lícula per un sol actor que serveix per mostrar els registres interpretatius del noi (justets però existents) i, per suposat, els seus músculs, que per alguna cosa deu gastar hores i hores de gimnàs. Will Smith construeix un personatge mig desquiciat per la soledat en la que conviu i els remordiments d'haver sobreviscut a tots els altres. La pel·lícula després d'una desconcertant aparició d'Emma Thomsom (he de confessar que vaig arribar a pensar que m'havia equivocat de sala o de dia del passi) comença amb uns espectaculars plans generals de la ciutat de NY deserta, conquerida per cotxes aturats, vegetació i animals en llibertat.

La primera part de la pel·lícula aconsegueix el que pretén, que ens posem en el lloc del protagonista, que es pugui arribar a sentir la desesperació de viure en una ciutat tu sol sense cap ànima més excepte un gos i acabar embogint fins l'extrem de que trobar un maniquí humà a prop teu és l'únic consol que et queda per simular companyia. Després la pel·lícula és conquerida per l'acció i un cert aire de fantasmada nord-americana que tant els costa evitar. La trobada amb uns infectats virtuals, la recerca d'una cura a la malaltia (perquè Neville és militar, sensible, catxes i científic...què us penseu? què només sobreviuria un mindundi?) i un missatge final religiós que acaba d'arrodonir a la baixa el què podria haver estat bastant més que correcte.

Malgrat tot estem davant d'un film que pel seu metratge correcte, les escenes d'alta tensió finals i la simpatia que desperta Will Smith, encara que sigui en un paper més seriós dels habituals, és molt adequat per passar una estona distreta en el cinema i que passarà en un no res. Als fidels del llibre i abans de que us remogueu inquiets en els vostres seients, crec que és millor que aneu al cinema amb la idea clara de que l'adaptació del llibre ha estat d'allò més lliure.

NOTA FINAL/POSSIBLE SPOILER Perquè si està força clar que l'infectat que persegueix a Smith durant part de la pel·lícula ho fa no per venjança sinó per recuperar a la seva companya capturada no es diu res en cap moment i a sobre, s'insisteix en la no humanitat d'aquells sers?

1408

Promeses terrorífiques perdudes les de "1408" amb una primera part de la pel·lícula que genera una expectació de quedar enganxat de pur terror a la teva butaca del cinema i que al final no s'acaben complint.

Basada en un relat curt d'Stephen King, la pel·lícula explica la història d'un escèptic novel·lista de terror (John Cusack), investigador de tot allò que és paranormal i que només creu en allò que veuen els seus ulls. Després de dedicar-se a desacreditar fenòmens paranormals per tot el món, Mike comença un nou bestseller sobre hotels embruixats. Tot canviarà quan entri a l'habitació 1408 de l'Hotel Dolphin.

La història de 1408 ens sona a alguna cosa coneguda, sona a "El respandor". Què hagi el nom d'un dels mestres del terror, Stephen King, inicia les promeses terrorífiques que els fans de l'ensurt cinematogràfic desitgen. Un cop iniciada la pel·lícula un pensa que allò que li han promès s'acabarà acomplint. La part inicial de 1408 ens presenta un personatge escèptic apunt d'entrar en l'habitació 1408. Tots sabem que allà alguna cosa farà trontollar el seu escepticisme respecte a tot el que sembla paranormal. La cinta en aquests primers minuts és d'una factura perfecta i crea una tensió en l'espectador que, tot sigui dit de pas, ja està més que disposat a pasar por i a saltar del seu seient quan arribi el moment. El problema és que el moment no acaba d'arribar i ben aviat un se n'adona de que, fins i tot, ja ha passat de llarg i no el tornarà a retrobar.

John Cusack ho passa malament.

Un cop ja a l'interior de l'habitació 1408 ens trobem en que no és tant terrorífica com ens pensaven. Nosaltres, que estàvem disposats a espantar-nos per qualsevol cosa ja sigui un soroll que ve del lavabo com d'un rellotge que es posa en compte enrera en un moment determinat. Però quan més estona estem dins de l'habitació 1408 més ens avorrim amb els seus canvis de temperatura, les seves visions catastròfiques i aquell no saber si un surt o entra i per molt que ens agradi John Cusack acabem desitjant que allò s'acabi de la manera que sigui i el més ràpid possible.

Resumint un dos en un que no convenç. Una expectació que no s'acompleix i que acaba portant a la decepció. Una història curta d'Stephen King que concebuda un relat curt ha perdut l'efectivitat al convertir-la en un llarg-metratge i s'ha acabat fent pesada.

Mr. Brooks

M'agraden els psicopates cinematogràfics (remarco i matitzo, només els cinematogràfics...els reals ben lluny) i jo no m'hi hagués jugat ni un euro en un aposta sobre les capacitats de Kevin Costner per fer-ne un de creïble a la gran pantalla. Després de veure la pel·lícula he de canviar d'opinió.

Earl Brooks ho té tot: una esposa encantadora i una filla que l'adora, una excel·lent reputació en la comunitat, a més del seu propi i pròsper negoci. Tanmateix, el Sr Brooks té una doble vida que ningú no sospita. També és el cèlebre assassí en sèrie anomenat l'"Assassí de l'empremta del polze". Encara que es troba inactiu de moment, la seva compulsió patològica es veu inflamada una vegada més pel seu alter ego astut i pervers, a qui el Sr. Brooks culpa de les seves transgressions. Però el dia que cedeix s l'impuls d'assassinar una parella desprevinguda, el Sr Brooks comet el seu primer error. Una detectiu tenaç encarregada del cas tampoc no es rendirà fins que no aconsegueix atrapar-los... és la fi de l'aparentment perfecte Mr. Brooks??

Costner i el seu costat fosc.De psicokillers en el cinema en tenim per donar i vendre. El que en un temps passat era un fet insòlit i sorprenent s'ha acabat convertint en un costum que ha deixat de sorprendre i que ha acabat avorrint a més d'un. Tenim imitadors d'Hannibal Lecter a dojo i Seven va servir com a precedent d'una mena d'assassí amb tendència al joc macabre que apareix acompanyat de moviments de càmera convulsius enmig de la foscor més absoluta i entre sons grinyolencs a la que anomenen música.

Mr. Brooks és un psicopata però dels que ja no són tant habituals al cinema. Mr. Brooks podria ser cosí germà del nostre psicopata televisiu preferit; Dexter Morgan. Un assassí pel que matar és una addicció com ho és el tabac per a un fumador. Mira d'evitar-ho però un cop i un altre acaba caient en la temptació. Un psicopata net, polit, calculador, i eficaç a l'hora de dur a terme els seus assassinats amb una precissió exacte fins a l'infinitèssim detall.

El costat fosc del Mr. Brooks té rostre i no és el de Kevin Costner, sinó el de William Hurt i les escenes en que coincideixen aquests actors ens donen uns diàlegs pròpis de la comèdia negra amb un tó irònic i sardònic que malgrat que parlin de crims un no pot evitar somriure.

Bé, estic dient un munt de coses noves però no tot és perfecte. La història la compliquen innecessariament per molt que tinguin prou gràcia per resoldreu tot al final. A més de Mr Brooks, les seves pecularietats i els problemes que se li generen per culpa d'una errada en un crim, ens trobem una poli encarnada per Demi Moore (una mica sobrepassada en el paper de la "tia" més dura de la comissaria) amb els seus problemes personals i per acabar d'arrodonir la filla de Brooks també amb problemes paral·lels. Tanta ramificació, que repeteixo acaba convergint al final, despista i en algun moment esgota.

Resumint un bon film amb psicopata com a protagonista sense marejos de càmera ni mals de caps per músiques desafinades amb un Kevin Costner que, per un cop, està mesurat i correcte en un paper i amb un William Hurt amb qui forma una parella còmica sinistre.

PRECS I SÚPLIQUES: Demanaria i, fins i tot, suplicaria a directors, guionistes i altres responsables que s'oblidin d'un cop d'aquest costum ja massa habitual d'acabar tota pel·lícula amb un ensurt sorpresa. Ja no fan gràcia, ja no són sorpresa, ja cansen i sobretot, molesta.