En un mundo libre...

Angie no ha rebut una educació massa bona, però està plena d'energia, enginy i ambició. No és la primera vegada que es queda sense feina, però ara intenta refer-se i demostrar el que val. Angie i la seva companya de pis, Rose, decideixen convertir-se en els seus pròpis caps, i obren una agència de treball temporal per a treballadors immigrants que actua en un món inestable en el qual el treball és barat i les lleis només serveixen per a ser ignorades.

Ken Loach és un agitador professional de consciències. Amb "En un mundo libre..." el director torna amb una pel·lícula socialment compromesa que crítica la precarietat laboral que viuen els immigrants. Com arriben al nostre món amb l'esperança de què aquí trobaran una vida millor i acaba decepcionant-se d'anar trobant un munt de trampes amb les que només pretenen treure'ls els pocs diners que tenen.

Els que estiguin acostumats al cinema de Ken Loach poden formular un "no hay nada nuevo bajo el sol" perquè aquesta pel·lícula segueix l’estela de totes les altres d'aquest director (exceptuant "El viento que agita la cebada"). Té el seu segell personal encara que podríem dir que hi ha uns quants matisos que li donen un cert toc diferent. Repeteix amb la immigració com a tema central però aquest cop la història no se centra en l'immigrant sinó que el nucli central de la història és l'explotador, explotadora en aquest cas. El fet que la protagonista estigui interpretada per una actriu debutant, Kierston Wareing, li confereix credibilitat al personatge i un cert aire de docudrama que es trenca amb un excés de dramatisme en la part de la pel·lícula quan la protagonista es amenaçada, perdent també el toc de realisme que per sort recuperant tot just en un desenllaç obert molt encertat.

S'ha d'agrair a Ken Loach i suposem que també a Paul Laverty, el guionista, que ens mostrin un personatge que sí, és un explotador però que també és humà. Angie, la protagonista, és una dona amb tots els matisos de grisos possibles entre el blanc i el negre...entre la legalitat i la il·legalitat. Una dona que passa de víctima a botxí pràcticament de casualitat mentre afirma un cop i un altre que no passarà més. Veiem que el que fa no està bé però és fàcil entendre-la i, fins i tot, buscar una excusa al seu comportament. D'aquesta manera Loach no deixa l'explotació en mans de rics i poderosos sinó que reparteix les culpes entre tots, el que ho fan a petita escala perquè no es diuen que no tenen altre remei i també els que ho veuen però s'ho miren sense fer res.

Resumint si el segell Loach i que us remoguin les consciències us agrada, aquesta pel·lícula serà una bona tria. Si vols veure una cosa únicament per distreure't, l'estil Loach et cansa i ja saps que hi ha problemes en el món però no tens ganes que te'ls recordin, tria una altra.

Sweeney Todd, el diabólico barbero de la calle Fleet

Diuen que no sóc la persona més adient a l’hora de fer una critica objectiva de qualsevol obra que dugui associats els cognoms de Burton i Depp però no tenen raó. M'agraden és cert...però no a ulls clucs, no sense critèri.

Un m’agrada pel seu cinema, per la seva creativitat fosca, per aquest humor negre i escabrós tant particular, per la seva desbordant fantasia diferent a tota la resta, per posar al freak al poder i malgrat tot, donar sempre un toc de romanticisme. M'agrada sobretot en les seves obres més personals i molt poc en les que es nota que ho fa per encàrrec. De l’altre m’agrada la seva versabilitat, el seu camaleonisme, la manera en que crea els seus personatges, com els converteix en atraients malgrat que mai són del tot normals, com canvia completament d'aspecte i com no li fa por no semblar ell.

I tots dos, Burton i Depp, Depp i Burton tornen a pujar en un tàndem cinèfil per dur-nos el musical “Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street”. Una història sobre la venjança i com aquesta venjança es devora a ella mateixa. D’aquesta manera defineix la història Stephen Sondheim, creador de la versió teatral musical, que Tim Burton adapta i ens porta a la pantalla gran.

Només calen els títols de crèdit de Sweeney Todd per adonar-se que estem al davant d’un producte 100% Burton. Aquests només són la porta d’entrada al seu univers personal i fàcilment identificable. Un Londres victorià fosc i poc acollidor, decorats que es veuen que estan allà i no creats virtualment amb una pantalla verda, sang d’un vermell artificiós, teatral i en abundància fins esquitxar les càmeres. Una sang brillant que destaca entre els grisos que dominen i els maquillatges malaltissos triats perquè els actors mostrin en el rostre tota la malaltia de les seves ànimes. Burton fa una adaptació d’una obra de teatre i vol que es noti, per això la seva pel·lícula té alguna cosa de teatre, de moviments exagerats, de sang expressament irreal, en resum d’artificialitat deliberadament buscada i trobada. Visualment i tècnicament perfecte, amb una càmera de moviments elegants i variats per mostrar una ambientació acurada fins l’últim detall.


El que Tim Burton ha construït és un MUSICAL, així amb majúscules i amb totes les lletres. Un musical dels clàssics, clàssics. No espereu cap musical modern d’avantguarda estil “Moulin Rouge!” perquè no el trobareu. Els al·lèrgics a aquest gènere els recomano que es mantinguin el màxim allunyats de les sales on es projecti Sweeney Todd, perquè quan Tim Burton es posa a musicar, ho fa a consciència. Pràcticament sense diàlegs, el 95 % de la pel•lícula és cantada. No negaré que s’agrairien unes quantes línies més de diàleg normal o eliminar alguna que altra cançoneta (i de fer-ho proposaria les que protagonitzen la parella jove la dolçor i l’empalagositat de les quals alenteixen la pel•lícula i li fa perdre força).

Quasi dues hores de metratge d'una història, la venjança i la desolació final que comporta, que avança in crecendo fins arribar als 10 minuts finals d’alta tensió. Dues hores ben portades i cantades per uns actors en estat de gràcia. De tots el millor és sense cap mena de dubte Johnny Depp. En la seva sisena col•laboració amb Tim Burton, Depp sap construir un personatge embogit de venjança, fosc i altament magnètic. Quan Sweeney Todd surt en pantalla i alça el braç navalla en mà, omplena la pantalla i captiva a l’espectador entre fascinat i horroritzat pel personatge que té al seu davant. No per això s’ha de menysprear a la resta del càsting triat. Des de la fornera Helena Boham Carter passant pel Jutge Alan Rickman, l’agutzil Timoty Spall i, fins i tot, el barber contrincant Sacha Baron Cohen (l’alter ego actor de l’insofrible Borat) tots ells realitzen unes convincents interpretacions i amb una més que correcta musicalitat malgrat no ser cantants professionals.

Amb tot la nova proposta de Burton no serà un èxit rotund de taquilla per les grans masses. No és una pel•lícula fàcil. Pot horroritzar al pobre despistat que esperi un Elm Street per acabar descobrint que Freddy Krueger li canta sense aturador. Fins i tot, pot decebre a qui esperi un “Sleepy Hollow” o “La Novia cadaver” si les interpretacions, l’ambientació, l’escenografia i els altres detalls d’alta qualitat no li compensen l’encadenament excessiu de números musicals que poden fer-se pesats o donar la sensació de que allò no avança. El més important és saber el que un es trobarà quan vagi al cinema: Burton, Depp i el musical més clàssic, esteu avisats.

Per mi ni pesada, ni excessiva sinó tot el contrari una meravella fascinant malgrat no ser la perfecció absoluta (si és que mai ha existit tal absolutisme). Una nova obra d’art de Tim Burton susceptible de ser pujada als altars pels seus adoradors.

Poc objectiva? Valoreu vosaltres mateixos.

Juno

A molts ens va sorprendre veure fins a quatre vegades el nom de Juno a les llistes dels nominats a l’Oscar. Fora de la llista s’han quedat pel•lícules com “Eastern promises” o “American Gangster” enfront d’una pel•lícula amb el segell d’independent que ha estat també la sorpresa en les taquilles nord-americanes. Però hi ha per tant?

Juno continua el camí de petites produccions amb el segell d’independents que acaben nominades a l’Oscar. Va obrir camí “Entre copas” i va seguir “Little Miss Sunshine”. Totes tres pel•lícules tenen trets comuns amb les seves pròpies singularitats. Són històries senzilles, petites, quotidianes i sense grans artificis de gent no especialment amb èxit social. Aquestes pel•lícules basen la seva força en dues coses per sobre de cap altra, uns personatges que es poden qualificar de freaks però que es troben molt ben definits i que desperten ràpidament la simpatia i la solidaritat del públic que els acaba adoptant i sentint-los propers (quasi com un membre més de la família) i la recerca i la troballa de diàlegs originals amb un toc d’ironia que fa somriure. Totes elles són viatges evolutius en les vides dels personatges. Ja pot ser un viatge per tastar vins, com un en furgoneta cap un concurs de bellesa o el viatge d’una jove no només pel seu embaràs sinó cap a la maduresa.

Juno i Allison, la seva millor amiga

Perquè precisament això és Juno. És el viatge evolutiu d’una adolescent de caràcter i humor especials pel seu embaràs que, a més, la condueix cap a la maduresa. De fet, tots els personatges de Juno realitzen el viatge d’una manera o d’un altra i quan acaben la pel•lícula no són els mateixos que quan la van començar.

Acostumar-se al personatge de Juno que ens porta una esplèndida Ellen Page no es fàcil. Marisabidilla amb tendència a la resposta ràpida i el màxim d’àcida possible pot arribar a caure malament i, el que és pitjor, a no veure-la com creïble. Incoherències com el fet de que una noia de 16 anys controli completament el fet de quedar prenyada sense cap moment d’histèria o pànic, que sàpiga el què vol i el què farà per solucionar-ho però que no hagués pensat en alguna mesura per no quedar prenyada accentuen la sensació d’irrealitat del punt de partida de la pel•lícula. En certa manera el conjunt inicial de veu en off, música indie (atenció a la BSO!!) i personatge tant particular generen una sensació forçada de “oh, què independent que és aquesta pel•lícula”. Per sort un cop evoluciona la pel•lícula i el personatge de Juno desapareix aquesta postura inicial una mica artificial. Juno deixa de ser una lolita que tot ho sap, es mostra humana i la pel•lícula comença a calar.

Menció especial a la resta d’actors que acompanyen a Ellen Page. Potser perquè el quió és de Diablo Cody (curiós nom), una dona, els personatges femenins estan molt millor definits i destaquen molt més en la història, evidentment femenina. La madrastra, Allison Janney; l’amiga de Juno, Olivia Thirlby, i l’esposa del matrimoni que vol adoptar, Jennifer Garner. Malgrat tot és inevitable agafar “carinyo” als homes de la cinta: Michael Cera silenciós però encantador, el pare de Juno, J.K. Simmons, i Jason Bateman com el poc madur marit de Jennifer Garner.

Juno i el sorprès pare de la criatura

No és una comèdia, és un petit drama humà enfocat amb un sentit d’humor una mica especial com el que té el personatge de Juno. Una frase o una situació us arrencarà un somriure però no us espereu una comèdia per partir-se de riure. La història que ens expliquen no té res de nou. No és original però aconsegueix la implicació del públic i els fa partícips de la història gràcies sobretot l’evolució humana que fan els personatges.

Si hi ha per tanta nominació? Sincerament crec que no. Passareu una bona estona en el cinema. És d’aquelles pel•lícules senzilles i agradables que si bé no expliquen res de nou ho fan d’una manera prou hàbil per fer-te sentir content amb tu mateix i, fins i tot, amb la resta de la raça humana preferiblement si no et toca ningú que mengi sorollosament crispetes al teu voltant.

Savage Grace

Tom Kalin porta al cinema el pas de la grandesa a la decadència d’una família benestant. Una història real de final tràgic i amb incest inclòs que pot resultar molesta i fer-te remoure incòmode en el teu seient encara que estiguis avisat de què t’hi trobaràs.

En sortir del passi de la pel•lícula em van preguntar: “què tal?”. La meva primera reacció va ser respondre “bé” però al segon vaig rectificar i vaig dir “bé rareta”(amb diminutiu perquè llavors sembla que tot soni una mica més suau).

"Savage Grace" narra la vida de Barbara Daly, una dona que passa a formar part de l'alta societat americana després de casar-se amb Brooks Baekeland, hereu de la fortuna de la baquelita. Elegant i bella, Bàrbara sembla, no obstant això, no estar a l'altura del seu nou estatus als ulls del seu marit milionari. El naixement del seu únic fill, Tony, desestabilitza el seu matrimoni. Menyspreat pel seu pare, Tony creix acostant-se cada vegada més a la seva mare, lligant-se a ella fins iniciar relacions incestuoses. Tot plegat acabarà de manera tràgica.

Tècnicament la pel•lícula és impecable. Bona imatge, bona ambientació, una recreació acurada de l’època amb paisatges que a molts us seran propers per haver estat rodada en bona part en terres catalanes. És, per tant, una bona experiència visual que està acompanyada per unes bones interpretacions. Una impressionant Julianne Moore, per exemple, porta el major pes de la pel•lícula i omple la pantalla a cada una de les escenes que surt.

Els problemes venen en el com t’ho expliquen perquè ho entenguis tot. Perquè aquell desenllaç? Perquè les relacions incestuoses? Perquè la decadència? Lamentablement si sou d’aquelles persones a les que us agrada entendre els personatges i les raons dels comportaments humans haureu de llegir directament el llibre o triar una altra pel•lícula. La història queda molts cops retallada, apedaçada en una mena de successió com de capítols d’un culebrot. Saltant d’un a l’altre sense una fluïdesa narrativa necessària que permeti a l’espectador entendre tot el que s’ha d’entendre i endinsar-se en la història d’una manera coherent...com si et perdessis algun capítols de la sèrie i et faltés informació.

El resultat de la falta de narrativa fluida és que no s’aconsegueix entendre els personatges. Algunes situacions arriben bruscament. Pràcticament assalten a l’espectador de manera sobtada i s’apodera d’un la sensació de surrealisme, alguna vegada surrealisme humorístic i d’altres un surrealisme morbós que incomoda.

“Savage Grace” va conquerir Cannes. A mi no m’ha conquerit. Em reafirmo. Continuo pensant que és rara potser simplement perquè no els he entès.