Soy leyenda

Robert Neville és un científic brillant, però ni ell ni ningú podrà contenir un virus creat per l'home i que resulta ser imparable, incurable. Immune al virus, Neville és ara l’únic ser humà supervivent de la ciutat de Nova York i potser del món sencer. Però no està sol. Està envoltat dels "infectats", víctimes de la plaga que s’han convertit en éssers depredadors, els quals només poden existir en la foscor i que devoraran o infectaran a tots i tot el que es creui en el seu camí.

No sé si es considera pecat fer la crítica de "Soy leyenda" sense haver llegit el llibre de Richard Matheson en el qual es basa la pel·lícula. Sóc conscient de que no puc optar per una comparativa ni valorar si estem davant d'una bona adaptació (pel que he llegit d'altres més experts sembla que l'adaptació és més aviat lliure i molesta). La "Soy leyenda" de Will Smith és la tercera adaptació de la novel·la. La més famosa i la que més recordo és "El Último Hombre Vivo" (1971) protagonitzada per Charlton Heston. L'altra "The Last Man on Earth" (1964) va ser dirigida per Ubaldo Ragona, protagonitzada per Vincent Price i pràcticament desconeguda al nostre país. La que ara ens arriba ha estat dirigida per Francis Lawrence (director de la confusa "Constantine") i interpretada per Will Smith

Sol davant el perill.

Si una cosa està clara d'aquesta tercera adaptació del llibre és que està al servei més que absolut d'un sol home, Will Smith. Una pel·lícula per un sol actor que serveix per mostrar els registres interpretatius del noi (justets però existents) i, per suposat, els seus músculs, que per alguna cosa deu gastar hores i hores de gimnàs. Will Smith construeix un personatge mig desquiciat per la soledat en la que conviu i els remordiments d'haver sobreviscut a tots els altres. La pel·lícula després d'una desconcertant aparició d'Emma Thomsom (he de confessar que vaig arribar a pensar que m'havia equivocat de sala o de dia del passi) comença amb uns espectaculars plans generals de la ciutat de NY deserta, conquerida per cotxes aturats, vegetació i animals en llibertat.

La primera part de la pel·lícula aconsegueix el que pretén, que ens posem en el lloc del protagonista, que es pugui arribar a sentir la desesperació de viure en una ciutat tu sol sense cap ànima més excepte un gos i acabar embogint fins l'extrem de que trobar un maniquí humà a prop teu és l'únic consol que et queda per simular companyia. Després la pel·lícula és conquerida per l'acció i un cert aire de fantasmada nord-americana que tant els costa evitar. La trobada amb uns infectats virtuals, la recerca d'una cura a la malaltia (perquè Neville és militar, sensible, catxes i científic...què us penseu? què només sobreviuria un mindundi?) i un missatge final religiós que acaba d'arrodonir a la baixa el què podria haver estat bastant més que correcte.

Malgrat tot estem davant d'un film que pel seu metratge correcte, les escenes d'alta tensió finals i la simpatia que desperta Will Smith, encara que sigui en un paper més seriós dels habituals, és molt adequat per passar una estona distreta en el cinema i que passarà en un no res. Als fidels del llibre i abans de que us remogueu inquiets en els vostres seients, crec que és millor que aneu al cinema amb la idea clara de que l'adaptació del llibre ha estat d'allò més lliure.

NOTA FINAL/POSSIBLE SPOILER Perquè si està força clar que l'infectat que persegueix a Smith durant part de la pel·lícula ho fa no per venjança sinó per recuperar a la seva companya capturada no es diu res en cap moment i a sobre, s'insisteix en la no humanitat d'aquells sers?

1408

Promeses terrorífiques perdudes les de "1408" amb una primera part de la pel·lícula que genera una expectació de quedar enganxat de pur terror a la teva butaca del cinema i que al final no s'acaben complint.

Basada en un relat curt d'Stephen King, la pel·lícula explica la història d'un escèptic novel·lista de terror (John Cusack), investigador de tot allò que és paranormal i que només creu en allò que veuen els seus ulls. Després de dedicar-se a desacreditar fenòmens paranormals per tot el món, Mike comença un nou bestseller sobre hotels embruixats. Tot canviarà quan entri a l'habitació 1408 de l'Hotel Dolphin.

La història de 1408 ens sona a alguna cosa coneguda, sona a "El respandor". Què hagi el nom d'un dels mestres del terror, Stephen King, inicia les promeses terrorífiques que els fans de l'ensurt cinematogràfic desitgen. Un cop iniciada la pel·lícula un pensa que allò que li han promès s'acabarà acomplint. La part inicial de 1408 ens presenta un personatge escèptic apunt d'entrar en l'habitació 1408. Tots sabem que allà alguna cosa farà trontollar el seu escepticisme respecte a tot el que sembla paranormal. La cinta en aquests primers minuts és d'una factura perfecta i crea una tensió en l'espectador que, tot sigui dit de pas, ja està més que disposat a pasar por i a saltar del seu seient quan arribi el moment. El problema és que el moment no acaba d'arribar i ben aviat un se n'adona de que, fins i tot, ja ha passat de llarg i no el tornarà a retrobar.

John Cusack ho passa malament.

Un cop ja a l'interior de l'habitació 1408 ens trobem en que no és tant terrorífica com ens pensaven. Nosaltres, que estàvem disposats a espantar-nos per qualsevol cosa ja sigui un soroll que ve del lavabo com d'un rellotge que es posa en compte enrera en un moment determinat. Però quan més estona estem dins de l'habitació 1408 més ens avorrim amb els seus canvis de temperatura, les seves visions catastròfiques i aquell no saber si un surt o entra i per molt que ens agradi John Cusack acabem desitjant que allò s'acabi de la manera que sigui i el més ràpid possible.

Resumint un dos en un que no convenç. Una expectació que no s'acompleix i que acaba portant a la decepció. Una història curta d'Stephen King que concebuda un relat curt ha perdut l'efectivitat al convertir-la en un llarg-metratge i s'ha acabat fent pesada.

Mr. Brooks

M'agraden els psicopates cinematogràfics (remarco i matitzo, només els cinematogràfics...els reals ben lluny) i jo no m'hi hagués jugat ni un euro en un aposta sobre les capacitats de Kevin Costner per fer-ne un de creïble a la gran pantalla. Després de veure la pel·lícula he de canviar d'opinió.

Earl Brooks ho té tot: una esposa encantadora i una filla que l'adora, una excel·lent reputació en la comunitat, a més del seu propi i pròsper negoci. Tanmateix, el Sr Brooks té una doble vida que ningú no sospita. També és el cèlebre assassí en sèrie anomenat l'"Assassí de l'empremta del polze". Encara que es troba inactiu de moment, la seva compulsió patològica es veu inflamada una vegada més pel seu alter ego astut i pervers, a qui el Sr. Brooks culpa de les seves transgressions. Però el dia que cedeix s l'impuls d'assassinar una parella desprevinguda, el Sr Brooks comet el seu primer error. Una detectiu tenaç encarregada del cas tampoc no es rendirà fins que no aconsegueix atrapar-los... és la fi de l'aparentment perfecte Mr. Brooks??

Costner i el seu costat fosc.De psicokillers en el cinema en tenim per donar i vendre. El que en un temps passat era un fet insòlit i sorprenent s'ha acabat convertint en un costum que ha deixat de sorprendre i que ha acabat avorrint a més d'un. Tenim imitadors d'Hannibal Lecter a dojo i Seven va servir com a precedent d'una mena d'assassí amb tendència al joc macabre que apareix acompanyat de moviments de càmera convulsius enmig de la foscor més absoluta i entre sons grinyolencs a la que anomenen música.

Mr. Brooks és un psicopata però dels que ja no són tant habituals al cinema. Mr. Brooks podria ser cosí germà del nostre psicopata televisiu preferit; Dexter Morgan. Un assassí pel que matar és una addicció com ho és el tabac per a un fumador. Mira d'evitar-ho però un cop i un altre acaba caient en la temptació. Un psicopata net, polit, calculador, i eficaç a l'hora de dur a terme els seus assassinats amb una precissió exacte fins a l'infinitèssim detall.

El costat fosc del Mr. Brooks té rostre i no és el de Kevin Costner, sinó el de William Hurt i les escenes en que coincideixen aquests actors ens donen uns diàlegs pròpis de la comèdia negra amb un tó irònic i sardònic que malgrat que parlin de crims un no pot evitar somriure.

Bé, estic dient un munt de coses noves però no tot és perfecte. La història la compliquen innecessariament per molt que tinguin prou gràcia per resoldreu tot al final. A més de Mr Brooks, les seves pecularietats i els problemes que se li generen per culpa d'una errada en un crim, ens trobem una poli encarnada per Demi Moore (una mica sobrepassada en el paper de la "tia" més dura de la comissaria) amb els seus problemes personals i per acabar d'arrodonir la filla de Brooks també amb problemes paral·lels. Tanta ramificació, que repeteixo acaba convergint al final, despista i en algun moment esgota.

Resumint un bon film amb psicopata com a protagonista sense marejos de càmera ni mals de caps per músiques desafinades amb un Kevin Costner que, per un cop, està mesurat i correcte en un paper i amb un William Hurt amb qui forma una parella còmica sinistre.

PRECS I SÚPLIQUES: Demanaria i, fins i tot, suplicaria a directors, guionistes i altres responsables que s'oblidin d'un cop d'aquest costum ja massa habitual d'acabar tota pel·lícula amb un ensurt sorpresa. Ja no fan gràcia, ja no són sorpresa, ja cansen i sobretot, molesta.