La imparcialitat documental portada al cinema és una arma de doble fil. El sol fet de traslladar una història a la gran pantalla ja suposa una certa declaració d'intencions. Però el fer-ho sense el més mínim dramatisme ni tendenciositat, per una banda transpira honestedat i per l'altre corre el risc de no conmoure ni enganxar a qui no li interessi el fet que les imatges il.lustren. A Michael Winterbottom li ha quedat un film tant absolutament asèptic que deixa completament en mans de cada espectador el missatge que en vulgui treure, l'interès que li pugui generar i les emocions que li despertin.
Després dels atacs del 11-S, Danny Pearl i la seva dona Mariane, periodistes els dos, van viatjar a Karachi per investigar pel Wall Street Journal. Abans de tornar cap a casa, ja que ella estava embarassada, Danny va concertar una entrevista amb un dels líders religiosos de la regió tot seguint la pista del terrorista Richard Reid. Però la cita va resultar ser una trampa i Danny Pearl fou segrestat i executat dies després. Mariane va escriure un llibre sobre aquells dies per tal de superar-ho i que el seu fill conegués la història. Llibre que ara serveix de base a aquesta pel.lícula.
A Un corazón invencible, Michael Winterbottom, per encàrrec de Brad Pitt i amb el beneplàcit de la pròpia Mariane, retrata la tensió viscuda en aquelles setmanes entre el segrest de Danny i la noticia de la seva mort. I l'elecció del director s'endevina gens casual, ja que ens serveix un plat cru, sense cuinar ni amanir i molt allunyat de qualsevol drama de segrestos produit a Hollywood.
El què realitza Winterbottom no és un documental ple de dades sobre la realitat social de Pakistan, les faccions que hi operen o les implicacions del 11 de setembre en la organització geo-política de la regió. Tampoc un guió que es recolzi en la força de la intriga. El film és pràcticament només una finestra oberta a la casa que serví de base d'operacions durant la búsqueda de Danny, un homenatge a l'amor de la parella i un tribut al periodisme d'investigació. Aquests i valors com l'enteniment entre cultures i la búsqueda de la raó en un món embogit són els missatges últims que la història vol inculcar subtilment, més enllà del cas concret de Pearl que, com l'epileg ens recorda, per desagràcia fou un de tants.
El què realitza Winterbottom no és un documental ple de dades sobre la realitat social de Pakistan, les faccions que hi operen o les implicacions del 11 de setembre en la organització geo-política de la regió. Tampoc un guió que es recolzi en la força de la intriga. El film és pràcticament només una finestra oberta a la casa que serví de base d'operacions durant la búsqueda de Danny, un homenatge a l'amor de la parella i un tribut al periodisme d'investigació. Aquests i valors com l'enteniment entre cultures i la búsqueda de la raó en un món embogit són els missatges últims que la història vol inculcar subtilment, més enllà del cas concret de Pearl que, com l'epileg ens recorda, per desagràcia fou un de tants.
El metode escollit és la presentació d'un esdevenir de flashos, a vegades massa fragmentat, que renuncien als clàssics recursos per construir una història dramàtica. I així, Winterbottom es juga tota la càrrega emocional del film a una carta despullada de qualsevol sensacionalisme, crescendos musicals o imatges sanguinaries. El problema és que tothom al pati de butaques sap quin és el desenllaç així que no seran ni la intriga ni el misteri el què ens enganxi a la història sino la simple elecció de si ens interessa veure com era Danny Pearl i l'espera que es va viure fins a un tràgic final que no té res a veure amb heroiques històries de rescats.
L'altra carta que juga Un corazón invencible és la interpretació d'Angelina Jolie, protagonista absoluta del drama (imprescindible veure-la en versió original ja que en la versió doblada haureu de patir un d'aquells horribles accents de 'espanyola parlant francès' que resten punts al personatge). Com el plantejament, la seva és una actuació sense emoció ni llàgrimes més enllà de l'escena que reflexa la seva devastació en conèixer la mort de Danny. Sovint és difícil jutjar la qualitat d'una interpretació quan aquesta es basa en fer-nos oblidar que s'està interpretant un personatge. Les reaccions de la protagonista són tant controlades i desdramatitzades que hi haurà qui les pugui jutjar de falses.
I de nou això suposa una via de doble sentit. Les imatges i l'esdevenir de la història ens situen al costat de Mariane, pràcticament com si estiguessim a la mateixa habitació mentre espera noticies de Danny. Però no serà ella qui exterioritzi com se sent ni ens composi el retrat d'una dona plorosa i destrossada. Perquè si realment les vivències de Mariane durant aquells dies són tal com es mostren al film, i no tinc pas motius per dubtar-ho, la seva foto es mereixeria constar als diccionaris al costat de la paraula templança. Ella manté la compostura durant la llarga espera, havent de bregar amb agents del FBI, amb les autoritats del Pakistan, amb els caps del Wall Street Journal i amb la familia de Danny. Intenta mantenir l'esperança quan tothom a la platea sap que no n'hauria de tenir cap. Les emocions les haurem de sentir nosaltres per ella.
