Tom Kalin porta al cinema el pas de la grandesa a la decadència d’una família benestant. Una història real de final tràgic i amb incest inclòs que pot resultar molesta i fer-te remoure incòmode en el teu seient encara que estiguis avisat de què t’hi trobaràs.En sortir del passi de la pel•lícula em van preguntar: “què tal?”. La meva primera reacció va ser respondre “bé” però al segon vaig rectificar i vaig dir “bé rareta”(amb diminutiu perquè llavors sembla que tot soni una mica més suau).
"Savage Grace" narra la vida de Barbara Daly, una dona que passa a formar part de l'alta societat americana després de casar-se amb Brooks Baekeland, hereu de la fortuna de la baquelita. Elegant i bella, Bàrbara sembla, no obstant això, no estar a l'altura del seu nou estatus als ulls del seu marit milionari. El naixement del seu únic fill, Tony, desestabilitza el seu matrimoni. Menyspreat pel seu pare, Tony creix acostant-se cada vegada més a la seva mare, lligant-se a ella fins iniciar relacions incestuoses. Tot plegat acabarà de manera tràgica.
Tècnicament la pel•lícula és impecable. Bona imatge, bona ambientació, una recreació acurada de l’època amb paisatges que a molts us seran propers per haver estat rodada en bona part en terres catalanes. És, per tant, una bona experiència visual que està acompanyada per unes bones interpretacions. Una impressionant Julianne Moore, per exemple, porta el major pes de la pel•lícula i omple la pantalla a cada una de les escenes que surt.
Els problemes venen en el com t’ho expliquen perquè ho entenguis tot. Perquè aquell desenllaç? Perquè les relacions incestuoses? Perquè la decadència? Lamentablement si sou d’aquelles persones a les que us agrada entendre els personatges i les raons dels comportaments humans haureu de llegir directament el llibre o triar una altra pel•lícula. La història queda molts cops retallada, apedaçada en una mena de successió com de capítols d’un culebrot. Saltant d’un a l’altre sense una fluïdesa narrativa necessària que permeti a l’espectador entendre tot el que s’ha d’entendre i endinsar-se en la història d’una manera coherent...com si et perdessis algun capítols de la sèrie i et faltés informació.
El resultat de la falta de narrativa fluida és que no s’aconsegueix entendre els personatges. Algunes situacions arriben bruscament. Pràcticament assalten a l’espectador de manera sobtada i s’apodera d’un la sensació de surrealisme, alguna vegada surrealisme humorístic i d’altres un surrealisme morbós que incomoda.
“Savage Grace” va conquerir Cannes. A mi no m’ha conquerit. Em reafirmo. Continuo pensant que és rara potser simplement perquè no els he entès.
