Sympathy For Lady Vengeance

Geum-ja ha pagat amb tretze anys de presó el segrest i l’assassinat d’un nen. En el seu moment, el crim havia provocat una gran commoció pública, tant per la brutalitat dels fets com per l’edat de l’acusada, vint anys. Geum-ja ha complert la condemna i al cap només hi té una cosa: venjança. La culpabilitat o no de la protagonista i l’origen de la seva rancúnia són dos dels elements que integren la trama de l’última entrega de la trilogia de la venjança.

Hi ha qui fa trilogies galàctiques, Park Chan-wook en fa sobre la venjança. Va començar al 2002 amb Symphathy for Mr. Vengeance. Després vindria la impactant Old Boy i ara ens completa la trilogia sobre la venjança triant una dona, per primer cop, com a arma venjadora amb Symphathy For Lady Vengeance.

El primer capítol de la trilogia era un relat cru i fosc amb tres protagonistes: un sord-mud, la seva germana i un pare venjatiu. Old Boy ens portava la història d’un home que un bon dia és empresonat fent-li perdre la seva vida i la seva vida, i que un cop alliberat només té un únic desig, trobar els culpables i, per suposat, venjar-se. Va ser un èxit de taquilla i de crítica i la merescuda guanyadora del Festival de Sitges de l’any 2004.

Ara amb retard ens arriba l’última de la trilogia, Symphathy For Lady Vengeance. Presentada al Festival de Sitges del 2005 i no estrenada a les sales comercials fins dos anys més tard. L’única de les tres protagonitzada per una dona. Perquè la venjança és brutal i despietada, però també pot ser dolça, suau i seductora com ho és Geum-ja.La pel·lícula és una barrejada de gèneres. Park combina el cinema de presons, amb la comèdia més negra i el cinema de venjança amb mà de mestre.Tres colors dominen la pel·lícula: el vermell, el verd i el blanc. Vermell de la venjança i el de l’ombra d’ulls que Geum-ja duu com a maquillatge fins a completar la seva venjança. El verd de l’esperança. El blanc de la puresa i de la redempció dels pecats. Tots tres colors tenen un progressió important a la pel·lícula fins que al final domina el blanc de la neu i el de la filla recuperada.

Un guió ben estructurat, ben narrat, amb alguna sorpresa que l’espectador no s’espera. Park mostra angles capriciosos, i combina la violència amb dosis d’humor i, fins i tot, un punt de sentimentalisme. Una pel·lícula visualment bella des dels títols de crèdit fins a l’últim floc de neu que hi cau. Potser perquè és una dona la que es venja, encara que hi ha escenes violentes, no en mostra tantes com havia fet a Old Boy, una pel·lícula molt més brutal però també molt més impactant que aquesta última.

Destacar l’actriu Lee Yeong-ae (Lee Geum-ja), que porta el pes de tota la pel·lícula de manera espectacular construint un personatge amb l’aspecte d’un àngel però implacable amb la seva venjança.

Un final digne i estèticament elegant per a una trilogia brutal que ningú no s'ha de perdre.